Marta i els seus amics Pol i Laia estaven cansats de fer sempre les mateixes coses. Anar al parc, seure a un banc i passar tota la tarda amb el seu mòbil. Veure vídeos d’animals divertits o tendres, alguna paraula sonava però no res interessant. A l’escola era fàcil, només havien de seguir les classes i poc més. Eren bons alumnes, només que socialment no eren molt actius. Necessitaven que algú li dones una mica d’empenta a les seves vides. Un objectiu o repte.
Un d’aquells dies avorrits al parc van rebre la visita d’un home amb un aspecte estrafolari, com si fos d’una altre època. Portava sandàlies i un barret ben curiós. Duia una mena de vara amb un bàcul i una serp. Va començar a parlar amb els nois.
-Què heu vist la meva flauta? – Va dir mig xiuxiuejant l’home.
- No – va dir en Pol amb veu curiosa.
- Com és la teva flauta? – va dir la Laia.
-Doncs és de fusta no molt petita i amb molts tubs. Té un dels sons mes bonics del món.
- Si només és una Flauta! – va dir Marta.
- És una flauta molt important. Sense ella no puc guiar les ànimes- Va dir l’home.
-Aquest home està boig ! – va dir Pol indignat.
-A veure com et dius, com et podem ajudar ? – Va preguntar la Laia, quan va veure que
l’home cada vegada estava mes nerviós
- Em dic Hermes – va dir l’home tot neguitós.
-Et dius com el Déu Grec- Marta il·lusionada, ja que li encanta la mitologia grega.
-Sóc el Déu Grec i he de trobar la meva flauta, sinó el món subterrani desapareixerà i serà un caos- va dir Hermes cada vegada més nerviós.
- Tranquil·litzat t’ajudarem no et preocupis. – Van cridar els tres a la vegada.
-M’ajudareu !!! – va exclamar emocionat Hermes en sentir aquelles paraules.
-Si, t’ajudarem, ho prometen - van contestar els tres.
Hermes va treure tres monedes de plata i les va donar a cadascun a la mà. Al agafar-les de sobte van viatjar a l’antiga Grècia. Increïble, havien viatjar a través del temps! Al principi estaven emocionats, però aviat volíem tornar a casa.
Hermes era en realitat el Déu i havia perdut la seva flauta que servia per guiar les ànimes dels difunts que acabaven al infern. Hades estava molt emprenyat amb ell. No sabia que fer per solucionar-ho i va demanar ajuda al Oracle de Delfos. Mai s’havia imaginat que tres nois del futur haurien d’ajudar el Déu del viatgers i dels camins.
El més important era que no podrien tornar a casa fins que no resolguessin aquest problema.
Hermes també era el Déu a part de ser fill de Zeus i Maia. Des de petit, feia entremaliadures. Es va atrevir a robar el ramat d’ovelles del Apol·lo i molt més. Segurament més d’una persona o Déu volia venjar-se per les seves malifetes. També era capaç d’endevinar la bona ventura.
Va tancar els ulls i va comença a dir unes paraules que només ell entenia.
-Ja ho tinc! ja sé on hem d’ anar- va cridar entusiasmat Hermes. – Hem de visitar a Teseu
Els tres joves i Hermes van dirigir-se cap a Creta on es trobava el minotaure, meitat home i meitat cap de bou. Teseu era un heroi que estava intentant alliberar a Ariadna en aquest moment.
-Hermes, què fas aquí ? – va dir Teseu tot sorprès- que vens a ajudar a matar al minotaure?
- He tingut una visió que el teu minotaure, a més de tenir empresonada a Ariadna, té la meva flauta. Està en el centre del laberint- Hermes va explicar amb detalls amb Teseu.
-Qui són aquest? Com van vestits, semblen sortits d’una obra de Aristofanes -comentava Teseu amb un somriure irònic.
Hermes es va acostar a cau l’orella de Teseu i li va xiuxiuejar a l’oïda perquè els altres no ho sentissin.
- Vull tornar a veure la meva flauta, però si, al mateix temps, puc gaudir de veure como ho passen malament els mortals ,encara millor.
Teseu va agafar el fil per trobar la sortida del laberint i va dir a Laia, Pol i Marta que es posessin davant, tot i que no els va fer gaire gràcia.
Van endinsar-se dintre del laberint que era fred i molt fosc. Les parets estaven humides. S’il·luminaven amb petites torxes que només els permetia veure els peus. Arribant al centre del laberint, van trobar-se cara a cara amb el monstre. Al seu costat es trobava la pobra Ariadna que no parava de plorar. Teseu va agafar l’espasa i va començar a lluitar amb la fera. Mentre els altres buscaven la flauta d’Hermes, però no la van trobar. Teseu va fer l’estocada mortal i el Minotaure va caure mort al terra. No hi havia rastre de la flauta.
Al sortir del laberint Teseu estava content per la seva gesta, mentre Hermes i els altres tres estaven tristos perquè el viatge no havia servit de res.
-Ho sento Hermes, que no hagis trobat la teva flauta. Tinc que tornar a Atenes i retornar al Ariadna al seu poble. Què et vagi bé amic- Teseu es va allunyar del camí fins a perdre’l de vista.
El tres i Hermes van continuar l’aventura fins que es van trobar amb una jove que demanava ajuda.
-Senyor, ajudeu-me Ares ha robat dos objectes sagrats del temple d’Artemisa.
-No tinc temps, tinc que recuperar la meva flauta- murmurava Hermes amb poques ganes de col·laborar.
-Si et dic que un dels objectes te forma de Flauta m’ajudaries? – Va dir la dona amb un to de desesperació a la veu.
-No tenim res a perdre, volem tornar a casa – va dir Pol.
-T’ajudaren, però hauré d’anar a veure a Artemisa i no li farà gràcia veure’m després del que vaig fer amb un del seus cérvols. – va replicar Hermes amb cara de no agradar- li massa ajudar la noia.
Artemisa, filla de Demeter i germà d´Apol·lo, li encantava caçar amb el seu arc i acompanyar a les seves amigues les amazones, que a més era la seva protectora.
-Hermes què fas a les meves terres? ,ja et vaig dir que no vinguessis pel meu territori! – Cridava Artemisa quan va veure a Hermes.
-Hola Artemisa.- Deia Hermes amb veu tremolosa.
-Mortals també! – cridant encara més.
-Són mortals sí, però volem tornar a casa – va dir Laia.
En la següent conversa, Hermes va explicar el problema de la jove i que si podia parlar amb Ares perquè li retornes els objectes sagrats al seu temple.
-Què Ares s’ha emportat objectes del meu temple!. Aquest no m’ha sentit prou!. Quines penques té aquest babau! T’ajudaré – va dir Artemisa, però va posar condicions- Jo parlaré amb el Déu de la guerra si vosaltres acabeu amb el gegant que es troba al poble del costat del bosc, i el més important, els mortals ho han de fer.
-Però que diu aquesta ?. Nosaltres acabar amb un gegant. Menuda somiatruites.- Va cridar Marta.
-Nosaltres no poden acabar amb aquesta bèstia. Només som mortals. Segurament moriren- va dir la Laia emocionada però amb molta por.
-Aquesta és la condició- va dir la Deessa enfurismada.
Hermes va prometre no intervenir. La Laia, Pol i la Marta es van dirigir al poble. Ràpidament van veure el gegant. No semblava gaire hàbil. Parlava d’una manera que no entenien i caminava com si fos a caure en qualsevol moment.
Van comprendre que eren tres, i al igual que David contra Goliat, va ser millor utilitzar l’enginy en comptes de la força bruta. Van fer una corda per agafar-li les cames i fer-lo caure al terra. La sorpresa va venir quan alguna gent del poble van suplicar que no matessin al gegant, que era el seu amic. Feia uns dies que es comportava d’una manera estranya, però normalment era molt sociable.
-Que fem nosaltres matant a un gegant que en realitat és amic de la gent del poble?, - Va dir Pol.
Al final van entendre el que passava. El pobre gegant només tenia dolor de queixals, que el feien comportar-se d’una manera molt agressiva. Va ser Artemisa qui va mal interpretar tot i pensar que era un gegant convencional, d’aquells salvatges i dolents.
El tres van pensar com ajudar al gegant i li van proposar solucionar el seu problema. Van agafar la corda que, en principi era per immobilitzar-i la van convertir en una atrapa queixals. Va caure després d’estirar molt fort de la corda. El gegant quan va veure que el seu dolor va cessar li va entrar ganes d’abrasar els tres culpables de la fita.
Tots eres feliços i ara tocava parlar amb Artemisa. Que per sort va comprendre que sabia equivocat del tot i va complir la seva promesa. Va parlar amb Ares i va recuperar els objectes perduts. La mala noticia que la flauta no hi era, però la bona, que s’havia on estava.
-Hades té la teva flauta, m’ho ha dit Ares. Ves a busca-la – Va dir Artemisa i es va acomiadar.
La realitat és que Morfeu et va agafar la flauta. És pensava que podia contactar amb la seva amada Eurídice. Des que va morir pel culpa d’una serp no deixava de mortificar-se. Hades li va donar la opció de recuperar-la al món dels vius, però com diu l’ història no va complir l’única condició que li demanava Hades. No podia mirar enrere, però no ho va poder complir. Els seus desitjos de tornar a veure-la amb vida van poder més que respectar les paraules del Déu dels morts.
Hermes va arribar a les portes del món subterrani amb els tres mortal.
-Agafeu aquestes monedes que us dono per poder tornar del món subterrani. No les perdeu sinó quedareu atrapats. Allà hi es Carontes que ens portarà fins on és Hades. Si veieu un gos amb tres caps, no mireu als seus ulls. – Explicà en Hermes als tres.
Van navegar pel riu Estigia, que era tot de color vermellós i donava molta por. Carontes semblava un mort en vida donava esgarrifança.
Arribaren al seu destí i van veure a Hades. El Déu va fer un recorregut per tot el món subterrani. L’acompanyava Persèfone la seva dona, amb un rostre angelical.
Desprès del recorregut, Hades va retornar la flauta a Hermes i va fer que Morfeu pogués veure a Eurídice i els nostres amics, finalment van poder tornar a casa.
Hermes es va acomiadar de Pol, Laia i Marta. Va obrir un forat a l’espai i els tres ho van travessar-lo. Van acabar al mateix banc, el mateix on anaven cada dia. Però ara, saps que van fer diferent? van parlar de la seva aventura, i els altres dies van continuar parlant.
Feia molt de temps que no es van preocupar de comunicar-se, però amb l’experiència viscuda, van comprendre que relacionar-se és molt millor. I també van tenir ganes de llegir més històries sobre Hermes i els altres Deus.
Escrit per Sandra Barrachina
Si te gusta mi contenido puedes apoyarme siguiendo:
Mi blog de escritora
Puedes encontrar mis libros en Amazon
Seguirme en mi página de Facebbok
https://www.facebook.com/SbarrachinaEscritora
