L’AMIC SATURNINO
Aquesta història comença a les vigílies de l’arribada del Reis Mags d’Orient. Tothom als carrers, a punt de veure passar les carrosses tan carregades d’il·lusions, i els nens desesperats per agafar caramels. També veuràs alguns pares obrint els seus paraigües per agafar-los.
El nostre protagonista porta el nom de Saturnino. No és un nom gaire català, però sí que recorda al déu Romà, Saturn. Saturn era el pare de Neptú, Plutó ,Júpiter, Vesta i Ceres. Saturn era tan temorós que quan la seva mare, Gea, va profetitzar que els seus fills acabarien amb ell, com ho va fer el seu pare primer en el passat. En comptes de ser un Tità raonable, va pensar resoldre el problema devorant els seus propis fills.
Pobrets els fills tancats a l’ estómac del seu pare.
El nostre Saturnino era un noi amb 24 primaveres. No li agradava la gent. Tampoc ajudava que feia poc que residia a la seva nova casa. Un bloc de pisos on coneixia gairebé a ningú. Només deia bon dia i poc més. Tenia moltes ganes de connectar amb el món, però la seva timidesa no el deixava. Teletreballava durant la major part del dia. Es deixava els ulls i l’ànima. Era molt educat quan treballava, sempre molt atent i comprensiu, però fora de la feina no s’atrevia a dir ni una paraula. Posava moltes ganes, però es bloquejava.
Un dia va veure un llibre a una pàgina d’aquestes que venen de tot. Va decidir comprar-lo i als pocs dies ja el tenia a les seves mans. El títol del llibre “ Com guanyar amics i influir sobre les persones” d’un tal Dale Garnegre. És un llibre molt interessant, que parla de que si vols establir una bona connexió més propera amb algú, has d’escoltar les seves necessitats, no centrar-te en tu mateix. Mostrar-te amable i ser honest amb les teves paraules. Mai destacar els errors dels demés sinó has dit abans als teus. La paraula clau és escoltar i realment veure les necessitats de la persona que tens davant. Pensava que el llibre l’ajudaria a trobar amics, però als pocs dies va desistir. Ho va posar a la venda.
Era la nit de Reis, i després de comprar unes quantes viandes tornava, a entrar al portal per agafar l’ascensor que li portaria a la seva planta. Doncs no, el Saturnino no va arribar. L’ascensor va deixar de funcionar.
Saturnino: Va no! No pot ser! Ara tancat en aquest ascensor. Em convertiré en una atracció més.
Va respirar profundament, intentant mantenir la calma, però en el fons el que volia era sortir d’aquesta presó minúscula. Va prémer els botons i no va rebre cap senyal. Donava cops al ascensor i trucava al telèfon del tècnic i esperant que algú vingués per ajudar-lo.
Saturnino: Això no s’obre ( cada cop més nerviós i bufant sense parar)
Veu: En aquest moment no estem disponibles, proveu més tard.
Provarem més tard. Recordeu el famós relat de Pere Calders “ l’imprevist a la casa número 10” Allà també una dona quedava atrapada en un ascensor i no només això, sinó també una sèrie d’incidents d’allò més surrealista. Imagineu-vos policies que venem pel avis que hi hagut trets, un jove que es fabrica una flauta amb una canonada, lladres que es troben al terrat i els dóna per robar la roba que està estesa, i per rematar una gran explosió.
Però el millor com acabava el relat de Calders amb la seva frase “ Una immensa croqueta de veïns”. Perquè sense veïns no pot averi una bona història.
Tornem amb Saturnino que ja porta una hora tancat al ascensor i comença a rebre les primeres croquetes de veïns. D’aquells que miren i miren hi no fam res. Les que no podem faltar, les tafaneres de torn. Us recordeu de la Francisqueta, la minyona més tafanera del carrer estret de Josep Pla, doncs les de la nostra història no es queden curtes.
Un veí: -Què mireu, dones, si només hi ha un jove tancat a l’ascensor, aneu a casa ! ( va cridar el veí mentre estava trucant al telèfon del tècnic). Tranquil noi que vindran de seguida.
Saturnino no pensava el mateix. Cada cop hi havia més gent davant de l’ascensor. Clar com l’altre ascensor funcionava, la gran majoria ni el mirava, passava de llarg. Un noi que segur que es creia un “ MacGyver”, aquell personatge de la sèrie dels anys 80 que era capaç d’escapar d’un lloc amb una goma i un xiclet. Va intentar forçar les portes, però no donaven resultat.
És molt injust ser un infant extraordinari, vull dir sensible i intel·ligent, i tenir uns pares tanoques i que viuen embolicats en les seves miserables vides. Quantes Matildas hi haurà en aquest món. El nostre Saturnino està a punt de conèixer una d’elles, porta moltes hores atrapat en aquesta andròmina d’ascensor. El veïns i tafaners s’han anat a les seves cases deixant al noi sol amb una sensació amb tan gran desesperació que no pot expressar.
Les portes de l’ascensor tenen unes petites finestres que et donen l’oportunitat de veure l’exterior que tant troba a faltar. Una nena d’uns 8 anys l’està mirant , però no diu cap paraula. El seu rostre és trist. Saturnino no dubta en pronunciar unes paraules.
Saturnino: Hola, com et dius ? ( li va dir a la nena encara sense nom, amb un dolç to) .
Nena : Lisa ( amb un fil de veu)
Saturnino: Què fas aquí i els teus pares ?
Nena: Dins, però no vull estar-hi perquè estant cridant.
Satunino: Doncs em tens a mi per parlar del que vulguis.
Nena: Perquè no surts de l’ascensor ? No tens por ?
Saturnino: Estic treballant pel als Reis Mags, que aquesta nit estaran una mica ocupats. No et preocupis. T’agraden les històries?
Nena: Si molt, m’agrada molt llegir. ( Somrient, com si aquesta idea li fes molta il·lusió).
Saturnino: Estàs preparada per sentir-la ?
Lisa va seure al terra del replà i va escoltar l’ història del Saturnino. Ell no va deixar detalls i va aconseguir calmar a la nena i fer-la sentir millor. Posava veus que feien somriure a Lisa sense parar, i quan més boja es tornava el relat, més ho feia. Quan el conte va finalitzar, Lisa va tornar a casa amb una energia nova gràcies a Saturnino.
Saturnino: Tranquil·la Lisa. Quan vulguis que t’expliqui un conte, recorda que aquí en tens. L’home de l’ascensor màgic.
Les hores passaven i sense adonar-se’n ja portava cinc hores dintre de l’ascensor. Encara ressonaven en la seva ment les promeses dels tècnics que havien de venir. Veïns que semblava que no teníem curiositat per ell. El seu estat d’ànim estava com el seu cos, estirat a terra i posat en forma de bola. L’aire no li arribava gaire als pulmons, la seva ansietat anava en augment. Havia de fer alguna cosa. Sentia que no sortiria viu. Fins que va pensar en una idea boja, quan se’n va adonar que tenia en la butxaca del pantaló un paquet de tabac. Què passaria si encengués un cigar? El que va passar és que als pocs minuts tenia una unitat de bombers que el van treure de l’ascensor. Era viu i aquesta experiència no l’oblidaria mai.
Es curiós. Va pensar en una solució il·lògica , igual que Cibeles, l’esposa del Tità Saturn.
Que en comptes d’un paquet de tabac va trobar la manera de salvar als seus fills fem servir una pedra per enganyar a Saturn i així salvar-los. Van sortir de l’estómac del seu pare al igual que al nostre amic Saturnino de l’ascensor ,sent ben astut. Adonar-se que el llibre que havia llegit per fer amics l’havia ensenyat com veure les necessitats d’una nena amb la por al cos. S’havia oblidat d’ell mateix i de la seva circumstància. Havia fet el millor regal que pot oferir a una nena que estava tant espantada: la seva amistat.
Al matí Saturnino va rebre una visita molt especial. El timbre va sonar i darrera la porta hi havia la Lisa. Li va donar una bossa amb un regal i una nota i va sortir corrent perquè la cridava la seva mare. Al obrir-la va trobar un llibre “ Charlie i el gran ascensor de vidre” de Roald Dahl amb una nota que deia. “Pel meu nou amic, home de l’ascensor màgic”
Escrito por Sandra Barrachina
Si te gusta mi contenido puedes apoyarme siguiendo:
Mi blog de escritora
Puedes encontrar mis libros en Amazon
Seguirme en mi página de Facebbok
https://www.facebook.com/SbarrachinaEscritora
