EL MISTERI DEL RELLOTGE ENCANTAT
En una petita vila on gairebé no passa res, en Pol estava a punt d’heretar el rellotge del seu avi. Un home aventurer que havia recorregut el món moltes vegades, en vaixell, en avió i a cavall. Mai estava quiet al mateix lloc. Li dèiem el Willy Fog de la comarca. El millor de tot era que sempre que veia al seu net Pol, li relatava cada una de les seves aventures.
Pol estava molt trist sense al seu avi, el trobava a faltar. Tenir l’oportunitat de tenir el seu rellotge que ell el considerava el seu tresor. Una relíquia que sempre el faria recordar.
El que no s’imaginava que aquest objecte podia tenir poders màgics. No només marcava l’hora, sinó que també et donava l’oportunitat de viatjar en el temps durant cinc minuts. És poc temps, però us podeu fer una idea, viatjar a una època concreta i fins i tot al futur.
L’idea sona increïble. Pot ser us pregunteu per què cinc minuts? Doncs, perquè en cinc minuts no et dona temps de fer cap canvi transcendental en el temps que pugui afectar al present o al futur. Els científics creuen que es pot viatjar en el temps. Existeix la teoria de cordes o mons paral·lels, tot i que encara no s’ha demostrat. En aquesta historia, un rellotge ho ha fet possible i ara toca que el Pol s’assabenti i ho provi.
Juntament amb el rellotge, venia un petit llibret on explicava tota la història, des de la seva fabricació a França fins que un avantpassat del seu avi el va portar a Catalunya. També explicava tot el funcionament per viatjar a través del temps. Quan Pol ho va llegir, no sabia si era una broma o realment era veritat tot el que deia. La millor manera de saber la veritat era fer una prova.
Les instruccions eres molt clares: marcar en el rellotge el dia que volies viatjar i la data, i dir-ho en veu alta. Una paraula. Va posar 20 de juliol de 1969 i va dir la paula “Lluna”. El rellotge va començar a fer soroll, i Pol es va desmaiar. Quan va despertar, estava en la seu de la Nasa. Amstrong estava a punt de dir la seva llegendària frase “ És un petit pas per un home però un gran salt per la humanitat” Ho va escoltar en directe en el millor lloc possible. Cinc minuts després, va tornar al present, però eufòric per la experiència.
“ostres”, no parava de dir.
Pensava on podia viatjar a continuació. Abans de fer-ho va agafar un tros gran de paper i va començar a escriure un llistat enorme de llocs per visitar. Va omplir tota la fulla per les dues cares. Quan va tenir clar on aniria a viatjar. Primer va anar a l’època on van construí les piràmides d’Egipte. Concretament a la de Giza. Va anar al renaixement i va veure com Leonardo Da Vinci pintava la Mona Lisa o com Miguel Angel creava al seu David. Això va ser al principi. Després va arribar un moment que es va cansar de tant viatjar. Tot i que era molt emocionant, es va adonar que gràcies al seu avi havia fet aquest descobriment de viatjar en el temps. Ho trobava a faltar i no havia pensat en fer-li una visita, ara que tenia la oportunitat de veure’l amb vida ho havia d’aprofitar.
Al dia següent va agafar la màquina del temps i va dir “avi. Quan el va veure el seu avi, li va donar una abraçada i li va dir “ t’estimo avi” només tenia cinc minuts però ho va aprofitar bé. L’avi li va dir que “sempre que ho necessiti sempre estarà a través del temps”.
La seva vida havia canviat ara tenia un rellotge màgic. Havia de ser responsable i utilitzar-lo de manera intel·ligent. Quan va fer-se gran, el rellotge passaria a la següent generació.
EL CANT DEL OCELLS
L’ imaginació d’una nena es molt màgica, però al mateix temps pot està plena de perills.
Tenir 10 anys no es fàcil. Dona la casualitat que la Lídia no sap lo què és tenir els seus pares al costat. Viu amb les seves tietes en una casa ben lluny de la ciutat. Els pares sempre són a altres països treballant com bojos. Es veuen a vegades un cop o dos al any i fins tot pot passar un any sencer sense veure’ls. El pare s’obliga quin es el nom de la filla, la seva ment esta tan absorbida per la seva vida laboral que no té temps de pensar en ella.
L’ escola era el lloc preferit de la Lídia. Li encantava els seus companys, sempre la feien riure sense parar. Jugar a pilota, fer amagar o córre pel pati regalava moments perfectes que desprès recordaria la resta del dia.
Era una nena molt imaginativa que a vegades s’oblidava de la realitat. En una excursió a un bosc es va perdre. Lídia anava tan ficada en el seu món imaginari que es va desorientar.
Els nens i la professora la cridaven sense parar, però no obtenien cap resposta.
Estaven amoïnats i ja no sabien què fer per troba-la. En canvi ella estava tranquil·la veien els animalons del bosc sense pensar en res més. Sort que portava un entrepà ben gran i va poder donar-li un bon mos.
Quan es va adonar que estava perduda en el bosc va començar a posar-se nerviosa. Començava a cridar, però no servia de res. Van passar hores i l’únic que va fer es asseure’s a terra i començar a plorar. Uns ocells es van apropar on era ella i per art de màgia van començar a parlar. Un Ocells que parlen? No es molt normal, però penseu que si alguna vegada teniu por, segur que la ment agafa qualsevol idea per fer que aquesta por se’n vagi.
Els ocells tenien el poder de concedir desitjos i li van dir a Lídia quin desig volia demanar.
Ella ho tenia clar. Vull tornar a casa. Veure a les meves tietes i als meus companys i als meus pares.
Simultàniament els pares de la Lidia havien arribat a l’escola conjuntament amb les seves tietes. Pensar en la possibilitat de no tornar a veure a seva filla els va fer reaccionar.
Van agafar llanternes i van anar cap al bosc.
Al bosc als ocellets fèiem companyia a la Lídia fins que li va entra la son i els ulls li van tancar poc a poc fins a quedar dormida completament.
De sobte unes llums la van despertar seguit d’uns crits intensos. Primer es va espantar i va sortir a amagar- se al primer arbre que va trobar, però desprès de veure cares conegudes es va posar ben contenta. Tietes! , Pare, Mare! Sóc aquí- va cridar la Lídia.
La reunió va ser meravellosa i els pares des d’aquell dia li van prometre que no es separarien mai. Que tot seria diferent a partir d’ara. Les tietes ben contentes per veure el nou pla. La nena ja no viuria amb elles, però vindria sovint a veure-les. Reunions familiars plenes d’ històries , i una en particular la del Ocells màgics que van fer realitat el desig de la Lídia de tornar a casa.
