En un petit poble, d’aquells que caminar pels seus carrers et feia transportar a temps passats, mai t’ imagines que aquell paisatge tan idíl·lic i tan tranquil es tornés amb una sensació de por i solitud.
Martina era una nena feliç que viatjava en cotxe amb els seus pares i al seu germà petit.
Estaven a punt d’arribar a la gran ciutat. Era el seu aniversari i coincidia amb les festes de nadal. Dins del cotxe, conversaven amb la mare de les coses que veuria a la ciutat, mentre el pare conduïa i s’emocionava al veure la il·lusió de la seva filla. El destí va voler que es trobessin amb un altre cotxe que anava fem corbes i el conductor no va evitar la col·lisió que amb tanta violència que els pares i germà van morir en l’ acte.
La mare per protegir a la seva filla amb el seu cos, li va salvar la vida. El petit no va tenir tanta sort. Martina va quedar òrfena en segons i el seu món de felicitat es va transformar en un món obscur i ple de tristesa.
Un any després Martina vivia en un orfenat. Un lloc trist i on la nena havia decidit no pronunciar ni una paraula. El pati, per a ella, era un lloc on no volia estar. Preferia quedar-se a la habitació on eren tots els llits i posar-se a llegir, sense que li molestessin ni les cuidadores ni els altres nens que eren orfes com ella. Es sentia buida per dins. S’havia aïllat i semblava que això no tenia intensió de canviar. Era una nena solitària que no volia companyia de ningú, només ella es suportava.
Una de les cuidadores que es deia Irene intentava animar-la, però de moment no ho havia aconseguit. Va ser ella qui va aconseguir que Martina agafés un llibre i que fossin els seus tresors particulars. Quan Martina acabava un llibre, hi anava on era Irene i li donava un copet al braç que la cuidadora interpretava que el llibre ja l’havia acabat, i que volia un altre. Irene, encantada de donar-li, i sempre intentant que la nena digués una paraula.
Un dia Martina es va desvetlla del soon, i va sortir al pati del orfenat. Només portava el pijama i el seu cos tremolava mentre caminava. Havia sentit un so molt estrany i volia saber què era. Quan més caminava, més s’acostava al culpable que emetia aquell soroll. No tenia por, només curiositat. En un dels costats del pati que mai ningú hi anava, va trobar un forat a la paret del orfenat. Al ficar el seu cap, va descobrir un gos que, en veure a la Martina, es va posar molt content, movia la seva cua sense parar. Era un gos de color marró i amb cara de simpàtic. El gos i la Martina es van caure bé i els següents dies aquest pelut tan simpàtic va tornar a fer la visita a la mateixa hora i va rebre un premi en forma de sobres del seu menjar.
Tots els dies, Martina compartia el seu menjar mentre la seva actitud havia canviat totalment. Les cuidadores no entenien res, com era possible que tornés a somriure després de tants anys. Només faltava que pronunciés unes paraules per deixar les cuidadores impressionades pel seu canvi. Doncs, Irene que tenia curiositat, va vigilar els moviments de Martina. Es va donar compte que per les nits deixava el dormitori per anar un lloc. En veure la imatge del gos amb la nena, va comprendre que era el responsable del miracle. Aquella nit no va fer res la cuidadora , però al dia següent es va acostar on eren i els va sorprendre.
-Martina , que hi fas aquí? – va dir amb un to amable i suau per no espantar a Martina- Qui és al teu amic?
Martina pronuncia la seves primeres paraules.
-No diguis res, és el meu amic- va dir Martina amb molta por.
-No et preocupis- deia al mateix temps que veia el miracle de sentir la veu de la nena.
-El tinc que cuidar, només em té a mi!- repetia Martina una vegada i un altra.
-Farem això , sempre que vinguis a donar-li de menjar jo t’acompanyaré, et donaré menjar perquè li donis al teu amic. No vull que treguis del teu. Et sembla bé?
-Sí, em sembla bé- va respondre Martina que confiava amb les paraules d’ Irene.
Martina només parlava amb Irene, ni amb els altres nens ni les altres cuidadores continuava muda.
El secret del pelut tenia entretinguda a Martina, però un dia el gos no va venir pel seu premi.
-Demà vindrà, ja veuràs- va dir Irene intentant tranquil·litzar a Martina que no parava de plorar.
Els dies passaven i Martina cada vegada més trista. No volia menjar. Volia estar sola. La seva tristesa la consumia i cada cop es notava més feble, que fins i tot li costava fer un pas.
Els cuidadors no sabien què fer. Irene va haver d’explicar el que passava en realitat.
Primer uns quants crits i després al comprendre que teníem que trobar una solució.
Van decidir anar a buscar el gos. Recorrerien tot el poble sense parar i amb l’esperança de trobar l’ animal viu.
-No hi ha sort. No hi és per enlloc- Va dir Irene que pensava en lo pitjor.
-No descansarem fins trobar-lo- Va respondre un altre dels cuidadors.
Un dels cuidadors va cridar – L’he trobat! l’he trobat!
Tots van saltar d’alegria, però aquesta noticia venia amb sorpresa. El gos en realitat, era gossa i acabava de tenir una camada de gossets. Irene va agafar una manta , una caixa i es van traslladar a l’orfenat. A una de les casetes de l’orfenat va deixar els gossets mentre Irene agafava en braços a la gossa i va anar a trobar a Martina, que quan va veure al seu amic pelut li va fer una abraçada que no s’acabava mai. Tornava a somriure i quan li van dir que era gossa li donava igual.
-Et diré Lluna – Va cridar Martina, que encara no l’havia posat un nom.
En un principi no estava permès que hi hagi gossos al orfenat , però veiem com afectava a Martina ho vam permetre, i més els altres nens estaven encantats. Cuidaven i jugaven amb el gossets sense parar. Eren mes feliços. Lluna dormia amb Martina totes les nits. S’estimaven moltíssim, però el gran final d’aquesta historia arriba ara.
Es un conte de Nadal , doncs el nostre final comença en la nit de nadal. Quan una parella està a punt d’arribar al orfenat. Venem a adoptar una nena, i la Martina es una de les candidates. Al dir-li la noticia, Martina té por de separar-se de la Lluna.
-Cuidarem de Lluna – deia Irene que el que volia que Martina trobés una nova família.
-Si no ve Lluna amb mi , jo em quedo a l’orfenat que escullin un altre nena.- replicà Martina que molt tossuda no volia separar-se de la seva gossa que la considerava la seva família.
-Parlaré amb la parella i a veure que es pot fer- va intentar calmar Irene a Martina amb les seves paraules.
Irene va tornar amb bones noticies. Després de parlar amb la parella del problema de la gossa, van comprendre que no podíem separar-les. Sobretot quan van veure pel seus propis ulls el vincle que tenia la nena al observar-la jugant amb la Lluna al pati del orfenat.
Els gossets es van quedar al orfenat i la Martina va marxar després d’una gran festa de comiat. Aquell nadal, Martina va tornar a tenir una família. Mentre la nova mare li contava un conte al costat del arbre de nadal , el nou pare li posava una manta perquè no passes fred. Lluna dormia al costat de la Martina. No feia falta que passes res més. Era perfecte. Bon nadal.
https://www.facebook.com/SbarrachinaEscritora
