Relatos,críticas y muchas sonrisas. Un trocito de vida.

lunes, 29 de enero de 2024

Duelo en la línea del tiempo: El destino de Carlos el temible, Primera parte

 






Un hombre llamado Jack se adentra en la frontera entre dos territorios, sin saber si debe seguir avanzando o regresar al lugar donde lo ha perdido todo. Solía ser el sheriff de aquella ciudad a la cual no deseaba volver, convencido de que cruzar la frontera solo lo convertiría en alguien que no era.

Hubo un tiempo en el que Jack era feliz siendo el sheriff de una hermosa ciudad. Era un lugar de paz donde reinaba la justicia, y todo parecía demasiado idílico para ser real. Aunque pudo formar una familia, siempre supo que su profesión podía arrebatarle la vida en cualquier momento. Él y sus hombres protegían y cuidaban la ciudad, pero todo cambió con la llegada de un ser despreciable llamado Carlos el temible.


CARLOS EL TEMIBLE

¿Quién hubiera imaginado que aquel niño dulce y entrañable terminaría convirtiéndose en un hombre despreciable cuyo único interés era el dinero? No le importaba derramar sangre para lograr sus objetivos y desconfiaba de todos. Su infancia fue devastadora y dura, con unos padres que usaban a sus hijos como si fueran una mercancía. Los utilizaban para sus malos propósitos, delinquiendo por las ciudades y robando a transeúntes y todo lo que encontraban. Cuando en una pelea perdió a uno de sus hermanos, su corazón cambió para siempre. No pudo superar la muerte de su hermano y siempre lo tendría presente. A partir de ese día, se prometió a sí mismo no confiar en nadie y abandonar a unos padres que nunca le habían mostrado cariño. Su hermano mayor solía llevar a cabo los robos mientras él esperaba o vigilaba. Lo protegía porque era el hermano mayor. Al encontrarse solo, no tuvo otra opción que tomar su propio camino, lo cual lo llevó a un mundo devastador. A pesar de liberarse de sus padres, sus futuras compañías no le proporcionaron paz, sino que lo sumergieron en un mundo oscuro sin aparente salida.

Su corazón se fue volviendo negro y oscuro, incapaz de sentir compasión por ningún ser humano. Arrasaba pueblos y ciudades sin mirar atrás. Su último pensamiento era conquistar un lugar que parecía demasiado idílico. El sheriff había logrado mantener la paz en su territorio, lo que lo convertía en un objetivo apetecible de conquistar. No solo deseaba saquear y robar, sino también quedarse allí durante un buen tiempo, convirtiéndose en el amo y señor del territorio.

Cada mañana, Carlos se levantaba con el primer pensamiento de empuñar su pistola con empuñadura de oro y salir galopando hacia el territorio, con los ojos inyectados en sangre. Sus secuaces lo seguirían con las mismas intenciones, siendo leales a su amo y dispuestos a hacer cualquier cosa por él, incluso si eso significaba perecer en el intento.

Se encontraba en la entrada de la ciudad rumbo al banco, pero unos ojos lo vigilaban desde la distancia. Mientras tanto, el sheriff mantenía sus ojos fijos observando a los nuevos forasteros, sin saber que venían con tan malas intenciones. En cuestión de segundos, se encontró en medio del camino, disparando con sus armas en alto. Disparo tras disparo, descargó toda la munición que tenía en el revólver. La población corrió en busca de refugio, temiendo por sus vidas, como si no hubiera un mañana.

La mayoría de los que asaltaban bancos lo hacían sin llamar tanto la atención, pero estos forasteros querían hacerlo a lo grande. Agotados, sintieron sed y decidieron dirigirse a la cantina más cercana para tomar unos cuantos barriles de cerveza. Luego, tomaron posesión de una pequeña casa, echando a los dueños de la misma. Carlos el temible había llegado y la guerra por el territorio había comenzado.

Al día siguiente los bandidos y su jefe estaban atrincherados. Cada uno de ellos vigilantes observando por las ventanas. 

Mientras nuestro sheriff agotado por pasar la noche en vela no podía dejar de pensar en su esposa e hijos. Había traspasado la frontera y había vuelto al lugar de tan horrible desenlace pero antes de las muertes la vida era muy distinta. 


AINHARA

Empezar de cero en otro lugar nunca es fácil. Mucho menos si no hemos tenido más remedio que huir de un hogar donde no se te respetaba. Tu mentalidad era muy diferente que la de otras mujeres. No te dejabas dominar. La mayoría de esposas o hijas eran sumisas ante los hombres. No tenían voluntad propia. No podían pensar por sí mismas. Ainhara era demasiado rebelde para consentirlo. Una noche, mientras todos dormían, no dudó en marcharse. Dejaba un hogar donde sus hermanos y padres no la dejaban respirar. Su madre sabía que tenía razón, pero no se atrevía a decir ni hacer nada. Eso sí, antes de dejar el lugar, dudó en montar en su caballo favorito y tomar el poco dinero que tenía ahorrado, que prácticamente no era nada. Cabalgó decidida sin mirar atrás. En su camino encontraría grandes peligros, pero su fortaleza mental la hacía seguir sin mirar atrás.

Un día, mientras cabalgaba, conoció a un hombre. Había sido herido en una pierna y descansaba cerca de la orilla del río. Ainhara preguntó si podía ayudarlo y el hombre no dudó en dar su consentimiento. Sabía que si no le sacaban la bala que tenía incrustada en su pierna, no sobreviviría mucho tiempo. Tenía miedo de desmayarse y no volver a despertar.

-No sé si seré capaz de hacerlo. - dijo Ainhara.

-Seguro que lo harás bien. - respondió el hombre.

-¿Confías en mí, si acabamos de conocernos? - preguntó ella.

-No tengo otra opción. Hazlo.


Ainhara volvió a su caballo y de una de las alforjas sacó una botella de licor.

-Toma, te ayudará con el dolor. – Le ofreció la mujer.

-No suelo beber, pero habrá que hacer una excepción. - aceptó el hombre.


El hombre cogió un palo y se lo metió en la boca. Ainhara, cuyas manos le temblaban, hizo la incisión y con mucho esfuerzo sacó la bala. Él, debido al dolor, acabó desmayándose. Ainhara volvió a su caballo, tomó unas vendas que tenía y las utilizó para vendar la pierna del hombre. Cuando él volvió en sí, lo cubrió con una pequeña manta.

Durante toda la noche, Ainhara veló al hombre desconocido. No quería abandonarlo. Cuando llegó el amanecer, pudieron hablar con tranquilidad de sus vidas y de cómo habían llegado a esa situación.

-¿Todavía no me has dicho tu nombre? - preguntó el hombre.

-Mi nombre es Jack.


CONTINUARÁ..........





Si te gusta mi contenido puedes apoyarme siguiendo:

Mi blog de escritora

Puedes encontrar mis libros en Amazon

Seguirme en mi página de Facebbok 

                                        https://www.facebook.com/SbarrachinaEscritora   




lunes, 18 de diciembre de 2023

MARTINA I L'AMIC PELUT. UN CONTE DE NADAL


 

En un petit poble, d’aquells que caminar pels seus carrers et feia transportar a temps passats, mai t’ imagines que aquell paisatge tan idíl·lic i tan tranquil es tornés amb una sensació de por i solitud. 

Martina era una nena feliç que viatjava en cotxe amb els seus pares i al seu germà petit. 

Estaven a punt d’arribar a la gran ciutat. Era el seu aniversari i coincidia amb les festes de nadal. Dins del cotxe, conversaven amb la mare de les coses que veuria a la ciutat, mentre el pare conduïa i s’emocionava al veure la il·lusió de la seva filla. El destí va voler que es trobessin amb un altre cotxe que anava fem corbes i el conductor no va evitar la col·lisió que amb tanta violència que els pares i germà van morir en l’ acte. 

La mare per protegir a la seva filla amb el seu cos, li va salvar la vida. El petit no va tenir tanta sort. Martina va quedar òrfena en segons i el seu món de felicitat es va transformar en un món obscur i ple de tristesa. 

Un any després Martina vivia en un orfenat. Un lloc trist i on la nena havia decidit no pronunciar ni una paraula. El pati, per a ella, era un lloc on no volia estar. Preferia quedar-se a la habitació on eren tots els llits i posar-se a llegir, sense que li molestessin ni les cuidadores ni els altres nens que eren orfes com ella. Es sentia buida per dins. S’havia aïllat i semblava que això no tenia intensió de canviar. Era una nena solitària que no volia companyia de ningú, només ella es suportava. 

Una de les cuidadores que es deia Irene intentava animar-la, però de moment no ho havia aconseguit. Va ser ella qui va aconseguir que Martina agafés un llibre i que fossin els seus tresors particulars. Quan Martina acabava un llibre, hi anava on era Irene i li donava un copet al braç que la cuidadora interpretava que el llibre ja l’havia acabat, i que volia un altre. Irene, encantada de donar-li, i sempre intentant que la nena digués una paraula.  

Un dia Martina es va desvetlla del soon, i va sortir al pati del orfenat. Només portava el pijama i el seu cos tremolava mentre caminava. Havia sentit un so molt estrany i volia saber què era. Quan més caminava, més s’acostava al culpable que emetia aquell soroll. No tenia por, només curiositat. En un dels costats del pati que mai ningú hi anava, va trobar un forat a la paret del orfenat. Al ficar el seu cap, va descobrir un gos que, en veure a la Martina, es va posar molt content, movia la seva cua sense parar. Era un gos de color marró i amb cara de simpàtic. El gos i la Martina es van caure bé i els següents dies aquest pelut tan simpàtic va tornar a  fer la visita a la mateixa hora i va rebre un premi en forma de sobres del seu menjar. 

Tots els dies, Martina compartia el seu menjar mentre la seva actitud havia canviat totalment. Les cuidadores no entenien res, com era possible que tornés a somriure després de tants anys. Només faltava que pronunciés unes paraules per deixar  les cuidadores impressionades pel seu canvi. Doncs, Irene que tenia curiositat, va vigilar els moviments de Martina. Es va donar compte que per les nits deixava el dormitori per anar un lloc. En veure la imatge del gos amb la nena, va comprendre que era el responsable del miracle. Aquella nit no va fer res la cuidadora , però al dia següent es va acostar on eren i els va sorprendre. 

-Martina , que hi fas aquí? – va dir amb un to amable i suau per no espantar a Martina- Qui és al teu amic? 

Martina pronuncia la seves primeres paraules.

-No diguis res, és el meu amic- va dir Martina amb molta por. 

-No et preocupis- deia al mateix temps que veia el miracle de sentir la veu de la nena. 

-El tinc que cuidar, només em té a mi!- repetia Martina una vegada i un altra. 

-Farem això , sempre que vinguis a donar-li de menjar jo t’acompanyaré, et donaré menjar perquè li donis al teu amic. No vull que treguis del teu. Et sembla bé? 

-Sí, em sembla bé- va respondre Martina que confiava amb les paraules d’ Irene. 

Martina només parlava amb Irene, ni amb els altres nens ni les altres cuidadores continuava muda.  

El secret del pelut tenia entretinguda a Martina, però un dia el gos no va venir pel seu premi. 

-Demà vindrà, ja veuràs- va dir Irene intentant tranquil·litzar a Martina que no parava de plorar. 

Els dies passaven i Martina cada vegada més trista. No volia menjar. Volia estar sola. La seva tristesa la consumia i cada cop es notava més feble, que fins i tot li costava fer un pas. 

Els cuidadors no sabien què fer. Irene va haver d’explicar el que passava en realitat. 

Primer uns quants crits i després al comprendre que teníem que trobar una solució.

Van decidir anar a buscar el gos. Recorrerien tot el poble sense parar i amb l’esperança de trobar l’ animal viu. 

-No hi ha sort. No hi és per enlloc- Va dir Irene que pensava en lo pitjor. 

-No descansarem fins trobar-lo- Va respondre un altre dels cuidadors. 

Un dels cuidadors va cridar – L’he trobat! l’he trobat!

Tots van saltar d’alegria, però aquesta noticia venia amb sorpresa. El gos en realitat, era gossa i acabava de tenir una camada de gossets. Irene va agafar una manta , una caixa i es van traslladar a l’orfenat.  A una de les casetes de l’orfenat va deixar els gossets mentre Irene agafava en braços a la gossa i va anar a trobar a Martina, que quan va veure al seu amic pelut li va fer una abraçada que no s’acabava mai. Tornava a somriure i quan li van dir que era gossa li donava igual.

-Et diré Lluna – Va cridar Martina, que encara no l’havia posat un nom. 

En un principi no estava permès que hi hagi gossos al orfenat , però veiem com afectava a Martina ho vam permetre, i  més els altres nens estaven encantats. Cuidaven i jugaven amb el gossets sense parar. Eren mes feliços. Lluna dormia amb Martina totes les nits. S’estimaven moltíssim, però el gran final d’aquesta historia arriba ara. 

Es un conte de Nadal , doncs el nostre final comença en la nit de nadal. Quan una parella està a punt d’arribar al orfenat. Venem a adoptar una nena, i la Martina es una de les candidates. Al dir-li la noticia, Martina té por de separar-se de la Lluna. 

-Cuidarem de Lluna – deia Irene que el que volia que Martina trobés una nova família. 

-Si no ve Lluna amb mi , jo em quedo a l’orfenat que escullin un altre nena.- replicà Martina que molt tossuda no volia separar-se de la seva gossa que la considerava la seva família. 

-Parlaré amb la parella i a veure que es pot fer- va intentar calmar Irene a Martina amb les seves paraules. 

Irene va tornar amb bones noticies. Després de parlar amb la parella del problema de la gossa, van comprendre que no podíem separar-les. Sobretot quan van veure pel seus propis ulls el vincle que tenia la nena al observar-la jugant amb la Lluna al pati del orfenat. 

Els gossets es van quedar al orfenat i la Martina va marxar després d’una gran festa de comiat.  Aquell nadal, Martina va tornar a tenir una família. Mentre la nova mare li contava un conte al costat del arbre de nadal , el nou pare li posava una manta perquè no passes fred. Lluna dormia al costat de la Martina. No feia falta que passes res més. Era perfecte.   Bon nadal. 





Si te gusta mi contenido puedes apoyarme siguiendo:

Mi blog de escritora

Puedes encontrar mis libros en Amazon


Seguirme en mi página de Facebbok 

                                        https://www.facebook.com/SbarrachinaEscritora   



martes, 7 de noviembre de 2023

RELATS EN CATALÀ : PART III




EL MISTERI DEL RELLOTGE ENCANTAT 

En una petita vila on gairebé no passa res, en Pol estava a punt d’heretar el rellotge del seu avi. Un home aventurer que havia recorregut el món moltes de vegades, en vaixell, en avió i a cavall. Mai estava quiet al mateix lloc. Li dèiem el Willy Fog de la comarca. El millor de tot era que sempre que veia al seu net Pol, li relatava cada una de les seves aventures. 

Pol estava molt trist sense al seu avi, el trobava a faltar. Tenir l’oportunitat de tenir el seu rellotge que ell el considerava el seu tresor. Una relíquia que sempre el faria recordar. 

El que no s’imaginava que aquest objecte podia tenir poders màgics. No només marcava l’hora, sinó que també et donava l’oportunitat de viatjar en el temps durant cinc minuts. És poc temps, però us podeu fer una idea,  viatjar a una època concreta i fins i tot al futur. 

L’idea sona increïble. Pot ser us pregunteu per què cinc minuts? Doncs, perquè en cinc minuts no et dona temps de fer cap canvi transcendental en el temps que pugui afectar al present o al futur. Els científics creuen que es pot viatjar en el temps. Existeix la teoria de cordes o mons paral·lels, tot i que encara no s’ha demostrat. En aquesta historia, un rellotge ho ha fet possible i ara toca que el Pol s’assabenti i ho provi. 

Juntament amb el rellotge, venia un petit llibret on explicava tota la història, des de la seva fabricació a França fins que un avantpassat  del seu avi el va portar a Catalunya. També explicava tot el funcionament per viatjar a través del temps. Quan Pol ho va llegir, no sabia si era una broma o realment era veritat tot el que deia.  La millor manera de saber la veritat era fer una prova. 

Les instruccions eres molt clares: marcar en el rellotge el dia que volies viatjar i la data, i dir-ho en veu alta. Una paraula. Va posar 20 de juliol de 1969 i va dir la paula “Lluna”. El rellotge va començar a fer soroll, i Pol es va desmaiar. Quan va despertar, estava en la seu de la Nasa. Amstrong estava a punt de dir la seva llegendària frase “ És un petit pas per un home però un gran salt per la humanitat” Ho va escoltar en directe en el millor lloc possible. Cinc minuts després, va tornar al present, però eufòric per la experiència. 

“ostres”, no parava de dir. 

Pensava on podia viatjar a continuació. Abans de fer-ho va agafar un tros gran de paper i va començar a escriure un llistat enorme de llocs per visitar. Va omplir tota la fulla  per les dues cares. Quan va tenir clar on aniria a viatjar. Primer va anar a l’època on van construí les piràmides d’Egipte. Concretament a la de Giza. Va anar al renaixement i va veure com Leonardo Da Vinci pintava la Mona Lisa o com Miguel Angel creava al seu David. Això va ser al principi. Després va arribar un moment que es va cansar de tant viatjar. Tot i que era molt emocionant, es va adonar que gràcies al seu avi havia fet aquest descobriment de viatjar en el temps. Ho trobava a faltar i no havia pensat en fer-li una visita, ara que tenia la oportunitat de veure’l  amb vida ho havia d’aprofitar. 

Al dia següent va agafar la màquina del temps i va dir “avi. Quan el va veure el seu avi, li  va donar una abraçada i li va dir “ t’estimo avi” només tenia cinc minuts però ho va aprofitar bé. L’avi li va dir que “sempre que ho necessiti sempre estarà a través del temps”.

La seva vida havia canviat ara tenia un rellotge màgic. Havia de  ser responsable i utilitzar-lo de manera intel·ligent. Quan va fer-se gran, el rellotge passaria a la següent generació.  















EL CANT DEL OCELLS 

L’ imaginació d’una nena es molt màgica, però al mateix temps pot està plena de perills. 

Tenir 10 anys no es fàcil. Dona la casualitat que la Lídia no sap lo què és tenir els seus pares al costat. Viu amb les seves tietes en una casa ben lluny de la ciutat. Els pares sempre són a altres països treballant com bojos. Es veuen a vegades un cop o dos al any i fins tot pot passar un any sencer sense veure’ls.  El pare s’obliga quin es el nom de la filla, la seva ment esta tan absorbida per la seva vida laboral que no té temps de pensar en ella. 

L’ escola era el lloc preferit de la Lídia. Li encantava els seus companys, sempre la feien riure sense parar. Jugar a pilota, fer amagar o córre pel pati regalava moments perfectes que desprès recordaria la resta del dia. 

Era una nena molt imaginativa que a vegades s’oblidava de la realitat. En una excursió a un bosc es va perdre.  Lídia anava tan ficada en el seu món imaginari que es va desorientar. 

Els nens i la professora la cridaven sense parar, però no obtenien cap resposta. 

Estaven amoïnats i ja no sabien què fer per troba-la. En canvi ella estava tranquil·la veien els animalons del bosc sense pensar en res més. Sort que portava un entrepà ben gran i va poder donar-li un bon mos. 

Quan es va adonar que estava perduda en el bosc va començar a posar-se nerviosa. Començava a cridar, però no servia de res.  Van passar hores i l’únic que va fer es asseure’s a terra i començar a plorar.  Uns ocells es van apropar on era ella i per art de màgia van començar a parlar. Un Ocells que parlen? No es molt normal, però penseu que si alguna vegada teniu por, segur que la ment agafa qualsevol idea per fer que aquesta por se’n vagi. 

Els ocells tenien el poder de concedir desitjos i li van dir a Lídia quin desig volia demanar. 

Ella ho tenia clar. Vull tornar a casa. Veure a les meves tietes i als meus companys i als meus pares. 

Simultàniament els pares de la Lidia havien arribat a l’escola conjuntament amb les seves tietes.  Pensar en la possibilitat de no tornar a veure a seva filla els va fer reaccionar.  

Van agafar llanternes i van anar cap al bosc. 

Al bosc als ocellets fèiem companyia a la Lídia fins que li va entra la son i els ulls li van tancar poc a poc fins a quedar dormida completament. 

De sobte unes llums la van despertar seguit d’uns crits intensos. Primer es va espantar i va sortir a amagar- se al primer arbre que va trobar, però desprès de veure cares conegudes es va posar ben contenta. Tietes! , Pare, Mare! Sóc aquí- va cridar la Lídia. 

La reunió va ser meravellosa i els pares des d’aquell dia li van prometre que no es separarien mai. Que tot seria diferent a partir d’ara. Les tietes ben contentes per veure el nou pla. La nena ja no viuria amb elles, però vindria sovint a veure-les. Reunions familiars plenes d’ històries , i una en particular la del Ocells màgics que van fer realitat el  desig de la Lídia  de tornar a casa. 

 



lunes, 9 de octubre de 2023

PROVES MÀGIQUES: LA MISSIÓ D’HERMES

 



Marta i els seus amics Pol i Laia estaven cansats de fer sempre les mateixes coses. Anar al parc, seure a un banc i passar tota la tarda amb el seu mòbil. Veure vídeos d’animals divertits o tendres, alguna paraula sonava però no res interessant. A l’escola era fàcil, només havien que seguir les classes i poc més. Eren bons alumnes, només que socialment no eren molt actius. Necessitaven que algú li dones una mica d’empenta a les seves vides. Un objectiu o repte. 

Un d’aquells dies avorrits al parc van rebre la visita d’un home amb un aspecte estrafolari, com si fos d’una altre època. Portava sandàlies i un barret ben curiós. Duia una mena de vara amb un bàcul i una serp. Va començar a parlar amb els nois. 

-Què heu vist la meva flauta? – Va dir mig xiuxiuejant l’home. 

- No – va dir en Pol amb veu curiosa. 

- Com és la teva flauta? – va dir la Laia.

-Doncs és de fusta no molt petita i amb molts tubs. Té un dels sons mes bonics del món. 

- Si només és una Flauta! – va dir  Marta. 

- És una flauta molt important. Sense ella no puc guiar les ànimes- Va dir l’home.

-Aquest home està boig ! – va dir Pol indignat.

-A veure com et dius, com et podem ajudar ? – Va preguntar la Laia, quan va veure que 

l’home cada vegada estava mes nerviós 

- Em dic Hermes – va dir l’home tot neguitós. 

-Et dius com el Déu Grec- Marta il·lusionada, ja que  li encanta la mitologia grega. 

-Sóc el Déu Grec i he de trobar la meva flauta, sinó el món subterrani desapareixerà i serà un caos- va dir Hermes cada vegada més nerviós. 

 - Tranquil·litzat t’ajudarem no et preocupis. – Van cridar els tres a la vegada. 

-M’ajudareu !!! – va exclamar emocionat Hermes en sentir aquelles paraules.

-Si, t’ajudarem, ho prometen - van contestar els tres. 

Hermes va treure tres monedes de plata i les va donar a cadascun a la mà.  Al agafar-les de sobte van viatjar a l’antiga Grècia. Increïble, havien viatjar a través del temps! Al principi estaven emocionats, però aviat volíem tornar a casa. 

Hermes era en realitat el Déu i havia perdut la seva flauta que servia per guiar les ànimes dels difunts que acabaven al infern. Hades estava molt emprenyat amb ell. No sabia que fer per solucionar-ho i va demanar ajuda al Oracle de Delfos. Mai s’havia imaginat que tres nois del futur haurien d’ajudar el Déu del viatgers i dels camins. 

El més important era que no podrien tornar a casa fins que no resolguessin aquest problema.

Hermes també era el Déu a part de ser fill de Zeus i Maia. Des de petit, feia entremaliadures. Es va atrevir a robar el ramat d’ovelles del Apol·lo i molt més. Segurament més d’una persona o Déu volia venjar-se per les seves malifetes. També era capaç d’endevinar la bona ventura. 

Va tancar els ulls i va comença a dir unes paraules que només ell entenia. 

-Ja ho tinc! ja sé on hem d' anar- va cridar entusiasmat Hermes. – Hem de visitar a Teseu

Els tres joves i  Hermes van dirigir-se cap a Creta on es trobava el minotaure, meitat home i  meitat cap de bou. Teseu era un heroi que estava  intentant alliberar a Ariadna en aquest moment.

-Hermes, què fas aquí ? – va dir Teseu tot sorprès- que vens a ajudar a matar al minotaure? 

- He tingut una visió que el teu minotaure, a més de tenir empresonada a Ariadna, té la meva flauta. Està en el centre del laberint- Hermes va explicar amb detalls amb Teseu. 

-Qui són aquest? Com van vestits, semblen sortits d’una obra de Aristofanes -comentava Teseu  amb un somriure irònic. 

Hermes es va acostar a cau l’orella de Teseu i li va xiuxiuejar a l’oïda perquè els altres no ho sentissin.

- Vull tornar a veure la meva flauta, però si, al mateix temps, puc gaudir de veure como ho passen malament els mortals ,encara millor.

Teseu va agafar el fil per trobar  la sortida del laberint i va dir a Laia, Pol i Marta que es posessin davant, tot i que no els va fer gaire gràcia. 

Van endinsar-se  dintre del laberint que era fred i molt fosc. Les parets estaven humides. S’il·luminaven amb petites torxes que només els permetia veure els peus. Arribant al centre del laberint, van trobar-se cara a cara amb el monstre. Al seu costat es trobava la pobra Ariadna que no parava de plorar. Teseu va agafar l’espasa i va començar a lluitar amb la fera. Mentre els altres busquen la flauta d’Hermes, però no la van trobar.  Teseu va fer l’estocada mortal i el Minotaure va caure mort al terra. No hi havia rastre de la flauta. 

Al sortir del laberint Teseu estava content per la seva gesta, mentre Hermes i els altres tres estaven tristos perquè el viatge no havia servit de res. 

-Ho sento Hermes, que no hagis trobat la teva flauta. Tinc que tornar a Atenes i retornar al Ariadna al seu poble. Què et vagi bé amic- Teseu es va allunyar del camí fins a perdre’l de vista. 

El tres i Hermes van continuar l’aventura fins que es van trobar amb una jove que demanava ajuda. 

-Senyor, ajudeu-me Ares ha robat dos objectes sagrats del temple d’Artemisa. 

-No tinc temps, tinc que recuperar la meva flauta- murmurava Hermes amb poques ganes de col·laborar. 

-Si et dic que un dels objectes te forma de Flauta m’ajudaries? – Va dir la dona amb un to de desesperació a la veu. 

-No tenim res a perdre, volem tornar a casa – va dir Pol.

-T’ajudaren, però hauré d’anar a veure a Artemisa i no li farà gràcia veure’m després del que vaig fer amb un del seus cérvols. – va replicar Hermes amb cara de no agradar- li massa ajudar la noia. 

Artemisa, filla de Demeter i germà d´Apol·lo, li encantava caçar amb el seu arc i acompanyar a les seves amigues les amazones, que a més era la seva protectora.

-Hermes què fas a les meves terres? ,ja et vaig dir que no vinguessis pel meu territori! – Cridava Artemisa quan va veure a Hermes. 

-Hola Artemisa.- Deia Hermes amb veu tremolosa.

-Mortals també! – cridant encara més. 

-Som mortals sí, però volem tornar a casa – va dir Laia. 

En la següent conversa, Hermes va explicar el problema de la jove i que si podia parlar amb Ares perquè li retornes els objectes sagrats al seu temple. 

-Què Ares s’ha emportat objectes del meu temple!. Aquest no m’ha sentit prou!. Quines penques té aquest babau! T’ajudaré – va dir Artemisa, però va posar condicions- Jo parlaré amb el Déu de la guerra si vosaltres acabeu amb el gegant que es troba al poble del costat del bosc, i el més important, els mortals ho han de fer. 

-Però que diu aquesta ?. Nosaltres acabar amb un gegant. Menuda somiatruites.- va cridar Marta. 

-Nosaltres no poden acabar amb aquesta bèstia. Només som mortals. Segurament moriren- Va dir Laia emocionada però amb molta por. 

-Aquesta és la condició- va dir la Deessa enfurismada. 

Hermes va prometre no intervenir. Laia, Pol i la Marta es van dirigir al poble. Ràpidament van veure el gegant. No semblava gaire hàbil. Parlava d’una manera que no entenien i caminava com si fos a caure en qualsevol moment. 

Van comprendre eren tres, i al igual que David contra Goliat, va ser millor utilitzar l’enginy en comptes de la força bruta. Van fer una corda per agafar-li les cames i fer-lo caure al terra. La sorpresa va venir quan alguna gent del poble van suplicar que no matessin al gegant, que era el seu amic. Feia uns dies que es comportava d’una manera estranya, però  normalment era molt sociable. 

-Que fem nosaltres matant a un gegant que en realitat és amic de la gent del poble?, - Va dir Pol.

Al final van entendre el que passava. El pobre gegant només tenia dolor de queixals, que el feien comportar-se d’una manera molt agressiva. Va ser Artemisa qui va mal interpretar tot i pensar que era un gegant convencional, d’aquells salvatges i dolents.

El tres van pensar com ajudar al gegant i li van proposar solucionar el seu problema. Van agafar la corda que, en principi era per immobilitzar-i la van convertir en una atrapa queixals. Va caure després d’estirar molt fort de la corda. El gegant quan va veure que el seu dolor va cessar li va entrar ganes d’abrasar els tres culpables de la fita. 

Tots eres feliços i ara tocava parlar amb Artemisa. Que per sort va comprendre que sabia equivocat del tot i va complir la seva promesa. Va parlar amb Ares i va recuperar els objectes perduts. La mala noticia que la flauta no hi era, però la bona, que s’havia on estava. 

-Hades té la teva flauta, m’ho ha dit Ares. Ves a busca-la – Va dir Artemisa i es va acomiadar. 

La realitat és que Morfeo et va agafar la flauta. És pensava que podia contactar amb la seva amada Eurídice.  Des que va morir pel culpa d’una serp no deixava de mortificar-se. Hades li va donar la opció de recuperar-la al món dels vius, però com diu l’història no va complir l’única condició que li demanava Hades. No podia mirar enrere, però no ho va poder complir. Els seus desitjos de tornar a veure-la amb vida van poder més que respectar les paraules del Déu dels morts.   

Hermes va arribar a les portes del món subterrani amb els tres mortal. 

-Agafeu aquestes monedes que us dono per poder tornar del món subterrani. No les perdeu sinó quedareu atrapats. Allà hi es Carontes que ens portarà fins on és Hades. Si veieu un gos amb tres caps, no mireu als seus ulls. – Explicà en Hermes als tres. 

Van navegar pel riu Estigia, que era tot de color vermellós i donava molta por. Carontes semblava un mort en vida donava esgarrifança. 

Arribaren al seu destí i van veure a Hades. El Déu va fer un recorregut per tot el món subterrani. L’acompanyava Persèfone la seva dona, amb un rostre angelical. 

Desprès del recorregut, Hades va retornar la flauta a Hermes i va fer que Morfeo pogués veure a Eurídice i els nostres amics, finalment van poder tornar a casa. 

Hermes es va acomiadar de Pol, Laia i Marta. Va obrir un forat a l’espai i els tres ho van travessar-lo.  Van acabar al mateix banc, el mateix on anaven cada dia. Però ara, saps que van fer diferent? van parlar de la seva aventura, i els altres dies van continuar parlant. 

Feia molt de temps que no es va preocupar de comunicar-se, però amb l’experiència viscuda, van comprendre que relacionar-se és molt millor. I també van tenir ganes de llegir més històries sobre Hermes i els altres Deus. 


Escrit per Sandra Barrachina 





Si te gusta mi contenido puedes apoyarme siguiendo:

Mi blog de escritora

Puedes encontrar mis libros en Amazon


Seguirme en mi página de Facebbok 

                                        https://www.facebook.com/SbarrachinaEscritora   




 










jueves, 7 de septiembre de 2023

RELATS EN CATALÀ: PART II

 



ELS SOMNIS D’ISABEL 

Somiar no es sempre agradable.  Que li diguin a l’ Isabel que últimament no deixa de llevar-se trasbalsada després de tenir un d’ aquells somnis tan intensos i realistes. 

El típic somni on veu rostres desconeguts i de sobte el troben en el mon real i si a més es un noi ben plantat com que t’alegra el dia. O com el l’avui un d’aquells horribles que tothom et persegueix i tu l’ únic que pot fer es sortir corrents. 

Isabel estava molt amoïnada per la situació però com no tenia diners per anar a un psicòleg millor anar a parlar amb la seva millor amiga. 

Lluïsa escoltava tota aquella historia plena de il·lusió i fantasia. Per ella, era emocionant per que donava la casualitat que la seva vida era molt avorrida. Li faltava emoció. Escoltava i escoltava i Isabel no parava  de xerrar sense parar.

Els dies següents es feia moltes preguntes. Perquè sempre veia a aquell noi? Tenia algun significat? La millor manera de esbrinar el que passava era preguntar al mateix noi. Intentar fer comunicació amb ell. Posar-se en modo detectiu. 

Doncs va donar resultats. El noi donava la casualitat que en aquells moments necessitava parlar amb algú de la seva situació i ho feia amb una desconeguda, ja que això l’ajudava. 
Era una vida ben trista la de aquest noi, però no parlarem de detalls, perquè l’important és que gràcies a la valentia d’Isabel va començar una gran amistat. Primer va ser ell qui es va obrir en sentiments però després ella no va dubtar de fer el mateix.  Qui sap si això portarà a una relació mes seriosa però de moment es una bonica amistat. 

Cada divendres quedem per prendre un cafè i les paraules surten amb histories reals i plenes de bones intencions. 

L’ Isabel va deixar de somiar, però li donava igual. La seva amiga Lluïsa també es va unir als divendres i van formar una petita família. 

La realitat es molt millor que viure en un mon irreal i sense passió. 

Els divendres amb la seva amiga Lluïsa i la seva petita família li portaven tanta felicitat que ja no es referia als somnis que abans tenia, tot era real i perfecte.




EL VIATGE DELS COLORS


Tots els dies fer el mateix trajecte. Sense fixar-nos en el paisatge i amb els contrastos de colors. Aquells verds dels prats acompanyats pels remats d’ animals. El cel blau ple de núvols blancs que corren amb ganes de formar una tempesta. La vestimenta d’ alguns passatgers que semblen sortir d’una passarel·la, tan elegants que no comprens que fan en un tren rumb a un poble a les afores de Barcelona. 

La meva roba impol·luta y portant una dessuadora de color vermell amb un dibuix que sembla tret d’un còmic, un texà y unes vambes blanques. Sempre porto el meu quadern de dibuix per poder plasmar el que veig. Em proposo fer un dibuix per trajecte, a vegades dibuixo el retrat d’algun passatger del tren o simplement alguna cosa que em piqui la curiositat. Si faig retrats i si la persona li agrada el resultat li ho regalo. 

Tot va canviar quan vaig sofrir accident. El cop de cap que vaig rebre em va deixar seqüeles que encara tinc que acceptar. El meu dia a dia s’ha convertit en una sensació de pànic continuo. 

Ara no puc distingir els colors. L’únic que puc veure amb claredat es el negre, els altres colors els meus ulls no els accepten.    

Primer obstacle... Escollir la roba. No puc combinar el colors i tinc que demanar ajuda per poder anar una mica normal. Sobretot quan tinc que renovar el armari, mai podré fer-ho sol. Un amic hem tindrà que fer la compra. 

I les senyals de trànsit. Segueixo als demès quan creuen els passos de vianants. 

El que més tristesa sento és que ja no puc gaudir de una bona sessió de museus. El quadres que han perdut tot el ànima. Sense Colors no sé on mirar. 

Que puc fer?



Pau, has d’acceptar que el teu món a canviat. Ara ets especial. A part del colors, hi ha moltes coses per gaudir. El tacte, el gust, fixar-te en les formes i no tan sols  en els colors. 

Quan vagis a comprar la roba et dona l’oportunitat d’estar amb persones de confiança. Et demostren que estan per tu, i això no tothom ho pot tenir. 

Ets viu i això, amic meu ja és un regal.  Què ara mateix tens que acceptar que les coses han canviat, i  ho faràs. Ets una persona molt forta. No podràs veure els colors d’un quadre , però el pots dibuixar. Pots donar-li la teva personalitat. No et rendeixes quan encara tens molt camí per recórrer. 


Gràcies ara em sento millor. Amb ganes de continuar endavant. Ho necessitava escoltar aquestes paraules. Molt agraït.

Ara tinc una mica mes de esperança amb ganes de sortir a recórrer el món. 




ELS GUARDIANS DE LA LLUNA 


Tres joves Aina, Pau i Laia, són els responsable dels nostres somnis. Són fills del Deu del somnis. Cada nit baixaven volant gracies a les seves fortes ales que, a més no fan soroll. 
Adoptaven les formes d’éssers humans i apareixien en el somnis de les persones adormides.  Selene des de la lluna observava el que fèiem aquest tres. Aquesta deessa vigilava tot el firmament i donava llum a les nits. Quan s’avorria baixava amb el seu carro i baixava a terra per contemplar a la humanitat. Li encantava jugar i  transformar-se en dona i enamorar a aquells que gosaven de mirar a la lluna. Mes d’un, perdut pel seu amor començaven a cantar o cridat sonets sense cap rima, però Selene jugava amb els seus sentiments i desprès s’anava de nou amb el seu carro cap a la lluna. 

Mentre Aina, Pau i Laia havien fet una de ben grossa. Sense voler, la lluna havia començat a perdre el seu poder en el somnis. I aquest tres, en comptes de solucionar el problema, van crear un de més gran. Van deixar a la humanitat sense somnis. 

Mare meva, el humans sense l’oportunitat de poder somiar. El primer dia no passava res, però si  això continuava molt de temps, segurament seria el fi. El caos a la societat no podria parar. La gent sense somnis ni ganes de il·lusionar-se per res. Lluites ferotges i ciutats destrossades. Sense somnis no hi ha paciència per suportar aquest món. 

Selena va tenir que ficar-se en resoldre aquest problema. No li agradava dedicar el seu temps en assumptes que realment l’ únic que li provocava era avorriment. Ho va resoldre en un tres i no res i la següent tasca va ser al seu lloc a aquest nens tan entremaliats.

Ells tres van prometre que no ho farien més. Que serien bons. Ja saben el que passarà...

Per la nit, els tres van tornar a baixar amb les seves ales i la humanitat va tornar a somiar. 
Regnava una pau i una tranquil·litat. La gent va recuperar l’esperança i la il·lusió. 

Van passar el dies i Selene va baixar a terra i es va trobar un jove que mirava abstret a la lluna. A la seva mirada era diferent. Va veure a la Deessa, però la va ignorar. Era la primera vegada que passava. Ella, al veure que la seva presència no era important, va començar a parlar. Va centrar-se en el noi, i ell li va respondre. Aquells primers mots van acabar en una conversa molt cordial on Selene va gaudir de la companyia del jove. Tan il·lusionada que, a partir d’aquell dia, cada nit que veia al jove observant la lluna no dubtava i baixava a fer-li companyia.  


ESCRITES PER SANDRA BARRACHINA 






Si te gusta mi contenido puedes apoyarme siguiendo:

Mi blog de escritora

Puedes encontrar mis libros en Amazon


Seguirme en mi página de Facebbok 
 





viernes, 1 de septiembre de 2023

RELATS EN CATALÀ HISTORIES MÀGIQUES I PLENES DE FANTASIA

 





EL SECRET DE LA CASA ABANDONADA

Marta i feia poc que s’havia mudat a una nova ciutat. Li agradava caminar tots els dies, però aquella vegada es va topar amb un complex de cases abandonades.

Anava caminant tan tranquil·la quan davant dels seus ulls es va trobar una casa que li cridava l’atenció. Era d’un color blavós i amb les finestres d’un color blanc intens. 
Li picava la curiositat i no va poder evitar pensar en entrar-hi dins. 

Un cop a l’interior  va començar a explorar- la tota sense deixar-ne res. Es sentia emocionada i amb ganes de trobar alguns tresor. L’únic que va trobar va ser un bagul de fusta molt antiga. Sense pensar-hi massa el va obrir. Hi havia un petit diari i se’l va posar a la butxaca.  Em arribar a casa només pensava en fer-li una ullada i llegir-lo sense parar. 

Diari de Carla 

No sé com expressar el que sento ara mateix, però crec que necessito escriure la meva història.  

Quan et vaig veure per primera vegada el cor manava a mil per hora.  Eres el meu veí i només et mirava perquè no m’atrevia a apropar-me per dir-te un “Hola”. Tenia 10 anys i era massa tímida per parlar amb altres nens. 

Vam passar els anys i per fi vam coincidir en la universitat. En un treball el professor ens va posar junts. Eres un noi ben llest i de seguida va resoldre el problema. Parlaven durant hores però mai vaig dir el que sentia per ell. Sobretot quan de sobte el cridava la seva parella. Un noi ros amb ulls verds. En vaig donar conta que només podria ser la seva amiga, y això va ser molt complicat de seguir, sobretot amb tant amor que sentia.

Marta va continuar llegint l’historia que descrivia la gran amistat que tenia Carla amb el seu amor. On veia com la noia va acceptar ser la seva millor amiga.  Preferia esta al seu costat que desaparèixer de la seva vida.  Va comprendre que l’amor es una de les coses mes boniques que hi ha, i que mantenir a les persones que estimen a prop es lo mes meravellós. 

Va tornar a la casa abandona i va depositar el diari al bagul i va donar un peto al l’aire dedicat a questa dona que tant l’havia emocionat. 




EL TRESOR DEL BOSC ENCANTAT

Anar a caminar per la muntanya sempre és emocionant, encara més quan tenim a les nostres mans un mapa d’un gran tresor. En Marc i la seva germana no estaven gaire convençuts de anar-hi, però després de saber que dins d’aquell bosc podien trobar la solució al seu problema de salut, no van dubtar-ho. 

El gran tresor era en realitat una cura a una afecció de la pell que els havia fet tornar de color verd. Tenien la mateixa tonalitat que el bosc sencer. Gracies a que havien trobat un bruixot  que els va revelar que havia una fórmula que només es trobava en un lloc específic, no van dubtar en anar a buscar-la.  Amb el mapa a les seves mans, només els quedava baixar muntanya avall. 

El bosc,  a més estava encantat. S’haurien d’enfrontar a perills i animals estranys que els podríem atacar en qualsevol moment. 

El primer un “ pintus milinus” una mena de drac petit amb rostre dols però amb una mandíbula mortal.  El pitjor d’aquesta bestiola es que canviava el to de la seva pell. S’adaptant-se al medi amb una rapidesa sorprenent. 

El segon “ Un amigos inconunus” Aquest animaló es adorable e inofensiu. L’únic que es molest, que quan et trobes un ja no te’l treus de sobre, es torna la teva pròpia ombra i mai dorm. 

N´hi havia mes , però això requeriría dies per completar el llistat. Hi ha un diccionari amb els noms, però crec no n’estic segur. Millor continuem amb la historia de Marc i la Carla . 

Finalment es van trobar al bosc. Corrien en cercles perquè no entenien el mapa que tenien a les mans. Tota la caminada, pensaven que mai trobarien el camí que portava a la formula que els curaria.

De sobte, un gran animal va aparèixer davant d’ells.  Era enorme i pelut, emetia un grunyit que els va fer caure al terra de la força. En Marc va agafar una branca que hi havia al terra i va començar a colpejar l’animal. L’animal es defensava com podia, fins que es cansar de bramar i sortir corrent dins al bosc. 

Carla i Marc van poder respirar de nou. Vam veure una cova que estava marcada al mapa. 

“ l’hem trobat!!!  -Vam cridar

En l’interior hi havia un petit riu subterrani que brillava a una llum intensa. Sense pensar-ho gaire van començar a beure l’aigua màgica. Al pocs segons, la pell verdosa que els havia acompanyat aquest dies va desapareixent. Tornaven a ser normals. 

El problema que tenien ara era com tornar a casa, ja que no sabien on es trobaven. Però, tranquils que ho van resoldre i van continuar amb la seva vida normal i avorrida. 



ESCRITES PER SANDRA BARRACHINA






Si te gusta mi contenido puedes apoyarme siguiendo:

Mi blog de escritora

Puedes encontrar mis libros en Amazon


Seguirme en mi página de Facebbok 
 


jueves, 23 de febrero de 2023

ENSÉÑAME LA CURVATURA

Luis era un niño al que le encantaba meterse en problemas. Sus padres no podían controlarlo, ni mucho menos decirle qué hacer con su vida. Odiaba la escuela y no soportaba que un señor con barba le dijera cómo era el mundo. La mitad de los días se los pasaba dando vueltas por el patio del colegio, castigado por su comportamiento en el aula. A pesar de esto, le encantaba marcarse unos discursos que dejaba a sus amigos encandilados durante la hora del recreo.

Conforme fue creciendo, su comportamiento empeoró. No tenía interés por estudiar o leer un libro, su único propósito en la vida era llevar la contraria a todo el mundo. No importaba el tema que fuera, su visión siempre era la única posible. No razonaba para nada, siempre tenía la razón y si alguien lo contradecía, no dudaba en gritar e insultar.


Un día tuvo una iluminación. Viendo una película llamada "El Show de Truman", comprendió que el mundo estaba equivocado. Entendió que la Tierra no era redonda, sino plana. Una cúpula de cristal rodeaba el planeta y que el sol funcionaba como un péndulo, dando luz de un lado para otro. Pensaba que la Tierra era como los souvenirs en forma de bola de cristal con nieve falsa, y que el sol era una linterna que se movía como una bola de ping-pong. Esta imagen se le quedó grabada en la mente y todavía sigue presente. Hacía dibujos y bocetos de cómo debía ser el mundo, y le daba igual que alguien le mostrara pruebas de que estaba equivocado; si él decía que era plana, no había nada que discutir, era plana. Aparte de obsesionarse con este tema, iba trabajando en lo que podía, aunque la verdad es que no le duraban los trabajos. Martirizaba a sus compañeros con sus discursos y su falta de ganas de trabajar, lo que hacía que sus jefes se hartaran y lo acabaran echando.

En casa de sus padres, no se sentía cómodo, por lo que no dudó en marcharse al cumplir la mayoría de edad. Se sentía incomprendido y no lo soportaba más. Pese a que sus padres le insistían en que se quedara y retomara sus estudios, su respuesta siempre era la misma: "estudiar es una pérdida de tiempo".
Ahora nos encontramos en su plenitud, como adulto en la edad perfecta para convertirse en una persona responsable, trabajadora y con ganas de ganarse bien la vida. Eso sería lo normal para cualquiera, pero para Luis la normalidad es preocuparse más por un viaje inútil que solo existe en su imaginación, que en la realidad, convirtiéndose así en un gilipollas insoportable.
"¡Que el sol es el centro del universo! No os lo creáis. Todo son falsedades que se inventó un tipo que no sabía de lo que hablaba. Creed en mí. La verdad es lo que yo digo. Por eso estamos aquí, para demostrar a estos ilusos que se equivocan. Los gobiernos nos engañan. Nos están controlando todo lo que hacemos. No quieren que hagamos este viaje. Yo les hago una pregunta: ¿dónde está la curvatura? Quiero verla con mis propios ojos. Que hagan un ascensor bien alto para subirme a ver la puñetera curvatura. No pueden porque no la hay. La Tierra es plana y ya está, como los que se creen que el hombre pisó la Luna. Menuda mentira. Todo se rodó en un plató. Ni se te ocurra preguntarme cómo lo sé. Yo lo sé todo. Tengo una mente privilegiada que detecta todo lo falso. Nunca falla.


Menuda mente tiene nuestro amigo. Aunque parezca mentira, hay gente que lo sigue y acaba hipnotizada por sus palabras. Parece más un telepredicador que una persona, incluso un dibujo animado sería más razonable. Cuanta más estupidez suelta por su boca, más devotos se le agregan. El problema es que no se centra en un solo tema, ahora se ha obsesionado con meterse con los pasos de cebra, diciendo que es inhumano tratar tan mal el suelo que pisamos y que nuestros ancestros no lo habrían permitido. La pintura blanca es el diablo, aunque salve vidas, ¿qué más da? De los semáforos no comento nada, porque os lo podéis imaginar. Se manifiesta por cualquier cosa que según él tiene importancia, pero lo único que consigue es acabar en la cárcel o haciendo trabajos comunitarios. Lo que pretende es llamar la atención y le encanta que lo retraten haciendo alguna de sus locuras, como subirse a un puente y gritar que viva los extraterrestres, que no se comunican con nosotros porque saben que acabaríamos haciendo experimentos con ellos en el Área 51. Nos temen, por eso no vienen.


Ha acumulado tantas multas por su comportamiento que las autoridades ya no saben qué hacer con él. Le encanta que lo metan en prisión. Martiriza a su compañero de celda y consigue que acabe golpeando su cabeza con los barrotes pidiendo ayuda, porque no aguanta más a este tarado.

-Amigos, seguidme. Nos están engañando. Demostremos que la Tierra tiene un final. ¿Quién me presta un barco para hacer ese maravilloso viaje? Desmontaremos a esos científicos que con sus matemáticas solo nos confunden. Con sus cohetes infernales creados con efectos especiales que pretenden que creamos que son reales.

Seguro que este es de los que, cuando tiene un resfriado, se cura con el aire. La verdad es que cada vez que lo escucho, no sé si reírme o llorar. Analiza todo lo que dices y siempre lo convierte en algo negativo. Cree en todo lo que ve en la televisión y parece que le tiene alergia a los libros. Algunos de sus seguidores le pidieron que firmara un autógrafo en un libro y salió corriendo por miedo. Le encanta reinventar sus propias historias y cuanto más enrevesadas, más parecen una historia de ciencia ficción sin gracia. Como cuando le declaró la guerra al velcro, que para él era un insulto a los pobres botones. Ahora está empeñado en ir a la Antártida, solo con la intención de chocarse contra un muro de hielo, que según él rodea nuestro mundo y evita que nos caigamos al vacío o que los océanos se derramen. Pero esa teoría tiene un problema: todos los sistemas de navegación de los barcos tienen una tecnología donde la Tierra es un globo y no un plano. Encontrar el muro es navegar a ciegas, seguro que acabaría engullido por el Triángulo de las Bermudas.

-No ha podido ser. No hemos podido hacer el gran viaje al fin del mundo. No os preocupéis. Seguiremos con nuestro empeño de revelar la verdad que nos ocultan. ¿Quién se apunta a un viaje a Egipto? Dicen que han encontrado una nave alienígena.

Por favor, dejemos tranquilos a los extraterrestres.

Convivir con él no debe ser tarea fácil. Imaginarse compartiendo piso con una persona que siempre quiere declararte la guerra provoca que tengas ganas de tirarlo por la ventana. Cuando se fue a vivir con su nueva novia, no se imaginaba que fuera a salir bien, pero fue todo lo contrario, funcionó. Daniela, una muchacha que consiguió lo imposible, que por un tiempo Luis se olvidara de sus conspiraciones y paranoias locas. Estaba enamorado o simplemente había encontrado a la mujer perfecta.

Lo que tiene de especial Daniela es que es vegana y eso para algunos es un problema, pero para su novio era una bendición divina.
Para otros la circunstancia habría resultado insoportable. Vivir más de quince días habría sido un calvario imposible de aguantar. Ambos compartían el mismo entusiasmo de llevar la contraria al resto de mundo. Para ella, el veganismo era un ejercicio espiritual y no dudaba en dedicarle monólogos alabando el tofu. Ambos no tenían muchos amigos, ya que la mayoría no aguantaba ni una tarde con ellos. Un charlatán empedernido se puede tolerar, pero dos son imposibles de soportar. ¿Te imaginas tener que escucharlos hablar sobre alimentación y la Tierra plana durante toda una tarde? Terminarías con la cabeza a punto de explotar y poniéndote a dieta.

 
Aunque la convivencia era perfecta, con en tiempo se fue cansando. Su follonero interior lo llevó a romper la relación, lo que lo dejó con ganas de armarla con el primero que se cruzara en su camino.

De nuevo soltero, volvió a sus malas costumbres de buscarse problemas, perdiendo trabajos y malviviendo en una casa de okupas. Sin olvidarse de hacer reuniones clandestinas para hablar de sus ideas locas. ¿Qué será lo siguiente?

-Amigos, una nueva amenaza nos espera. El mundo está por desaparecer. Quieren que sigamos con nuestras vidas mientras planean acabar con la humanidad. Tranquilos, los hombres poderosos sobrevivirán al gran holocausto que está por llegar.

Los asteroides están impactando en nuestro suelo, convirtiendo nuestro planeta en un queso gruyere. La carrera espacial es solo una excusa para recaudar dinero.

Esta vez, Luis no se equivoca del todo. Algo está pasando, aunque decir que el mundo va a acabar es un poco exagerado. Lo que sucede es que en los últimos años la basura espacial se ha descontrolado. El espacio se ha convertido en un verdadero vertedero: restos de cohetes, satélites que han dejado de funcionar o partículas que acompañan a la atmósfera de la Tierra. La situación tiene que cambiar, los apagones cada vez son más frecuentes y la población no deja de perder los nervios cada vez que sus móviles dejan de funcionar. Depender tanto de la tecnología es lo que tiene, que te conviertes en un ser irracional con unas altas dosis de histeria incontrolada. La solución es fácil: ¡que vayan a limpiar esa maldita basura!

-Tengo un nuevo trabajo. Todavía no sé qué será, pero no pinta bien. La empresa se llama DumpSpace. Estoy obligado a aceptarlo por culpa de las horas comunitarias que tengo acumuladas. Al menos, por una vez, me alegra cobrar un sueldo, aunque sea poco. Estaba tieso y viviendo de milagro. Lo que no me gusta nada es tener que hacer tanto ejercicio y aprender a usar una maquinaria absurda. Pero por lo demás, tengo ganas de cambiar de aires. En la entrevista me hicieron unas cuantas preguntas, pero al final me acabé cabreando y me dejaron por imposible. Tengo un nuevo apodo: "El broncas".

Tras unos meses de duro entrenamiento, Luis está imposible. Su paranoia mental está cada vez peor. Se queja por todo. Ahora mismo está haciendo unas pruebas con un traje muy pesado, casi no puede ni andar, pero sí hablar. Su lengua no deja de echar humo con historias variopintas que solo él cree. Se acerca el momento de comenzar a poner en práctica todo lo aprendido durante meses, y no está por la labor de seguir las indicaciones. Aunque al saber dónde será el trabajo, le han hecho cambiar de actitud.

Qué maravilla, por fin podré ver la cúpula que rodea la Tierra. ¡Qué alegría! Podré demostrar que no tiene curvatura. No entiendo por qué mis compañeros no dejan de reírse.

-Oye, Luis, vas a cambiar la bombilla de ahí arriba. Cuidado con la cabeza, no te vayas a chocar con la cúpula. Espera que esta noche me van a abducir los extraterrestres.

Luis, con su traje espacial verde, y su casco que no dejaba de molestarle. Su cuello estaba tan rígido que parecía el de un muñeco sin articulaciones. El despegue del cohete fue inminente y su cara solo podía expresar miedo e ilusión.

Por fin podré demostrar la gran verdad. Hemos alcanzado la altura perfecta y seguro que no se podrá ver la curvatura. La Tierra no es un globo ni se le parece. Mis manos están a punto de abrir una gran puerta rumbo a un exterior que me dará la razón.

Sí, compañero, me ha encantado que pienses así. Tu paranoia en unos segundos será desmontada y el resto de la humanidad podrá respirar tranquila. Estás a punto de dar un gran paso para bajarte los humos, de conocer la verdad, perderás hasta las ganas de hablar. Mudo y con la cabeza agachada, avergonzado y sin ganas de nada. Tus payasadas paranoides que han martirizado a aquellos que no te daban la razón por fin serán vengadas.

-Luis, te has quedado sin habla. ¿Qué te pasa? Has encontrado la curvatura que tanto querías.

(off) Estoy muy cabreado. No solo la Tierra es redonda, sino que tengo que verla todos los días, limpiando basura espacial y viendo la dichosa curvatura. Ni hablo porque ya lo he hecho bastante. Me fastidia no tener razón y más aún tener que aguantar las bromas de mis compañeros todos los días. Ver amanecer es un suplicio insoportable. El sol no se comporta como esperaba.

Pobrecito, la vergüenza no le deja disfrutar del espectáculo espacial. Con el tiempo, fue aceptando que se equivocaba. Los compañeros se acabaron cansando de hacer bromas y comenzaron a intentar que recuperara las ganas de hablar. Los meses fueron pasando y era hora de volver a tierra firme. La basura espacial había desaparecido casi por completo. Luis cambió en su estancia. Su orgullo de tener siempre la razón desapareció y acabó disfrutando del espectáculo como cuando presenció su primer eclipse. Su cara de embobado le duró todo el día. Ahora toca volver.

-Qué tonto fui al pensar que la Tierra es plana. ¿En qué estaría pensando? Ahora me digo a mí mismo, ¿en cuántas cosas me habré equivocado? Me han entrado unas ganas tremendas de saber la verdad de todo.

Luis pasó de no coger un libro a leer una biblioteca entera. Antes daba sermones sin saber de qué hablaba, pero ahora es capaz de exponer tesis y argumentos que, solo con escucharlos, te hacen entrar en estado de somnolencia. Quién lo diría, ha pasado de ser un vendedor de humo a intelectual.






Si te gusta mi contenido puedes apoyarme siguiendo:

Mi blog de escritora

Puedes encontrar mis libros en Amazon


Seguirme en mi página de Facebbok