ELS SOMNIS D’ISABEL
Somiar no es sempre agradable. Que li diguin a l’ Isabel que últimament no deixa de llevar-se trasbalsada després de tenir un d’ aquells somnis tan intensos i realistes.
El típic somni on veu rostres desconeguts i de sobte el troben en el mon real i si a més es un noi ben plantat com que t’alegra el dia. O com el l’avui un d’aquells horribles que tothom et persegueix i tu l’ únic que pot fer es sortir corrents.
Isabel estava molt amoïnada per la situació però com no tenia diners per anar a un psicòleg millor anar a parlar amb la seva millor amiga.
Lluïsa escoltava tota aquella historia plena de il·lusió i fantasia. Per ella, era emocionant per que donava la casualitat que la seva vida era molt avorrida. Li faltava emoció. Escoltava i escoltava i Isabel no parava de xerrar sense parar.
Els dies següents es feia moltes preguntes. Perquè sempre veia a aquell noi? Tenia algun significat? La millor manera de esbrinar el que passava era preguntar al mateix noi. Intentar fer comunicació amb ell. Posar-se en modo detectiu.
Doncs va donar resultats. El noi donava la casualitat que en aquells moments necessitava parlar amb algú de la seva situació i ho feia amb una desconeguda, ja que això l’ajudava.
Era una vida ben trista la de aquest noi, però no parlarem de detalls, perquè l’important és que gràcies a la valentia d’Isabel va començar una gran amistat. Primer va ser ell qui es va obrir en sentiments però després ella no va dubtar de fer el mateix. Qui sap si això portarà a una relació mes seriosa però de moment es una bonica amistat.
Cada divendres quedem per prendre un cafè i les paraules surten amb histories reals i plenes de bones intencions.
L’ Isabel va deixar de somiar, però li donava igual. La seva amiga Lluïsa també es va unir als divendres i van formar una petita família.
La realitat es molt millor que viure en un mon irreal i sense passió.
Els divendres amb la seva amiga Lluïsa i la seva petita família li portaven tanta felicitat que ja no es referia als somnis que abans tenia, tot era real i perfecte.
EL VIATGE DELS COLORS
Tots els dies fer el mateix trajecte. Sense fixar-nos en el paisatge i amb els contrastos de colors. Aquells verds dels prats acompanyats pels remats d’ animals. El cel blau ple de núvols blancs que corren amb ganes de formar una tempesta. La vestimenta d’ alguns passatgers que semblen sortir d’una passarel·la, tan elegants que no comprens que fan en un tren rumb a un poble a les afores de Barcelona.
La meva roba impol·luta y portant una dessuadora de color vermell amb un dibuix que sembla tret d’un còmic, un texà i unes vambes blanques. Sempre porto el meu quadern de dibuix per poder plasmar el que veig. Em proposo fer un dibuix per trajecte, a vegades dibuixo el retrat d’algun passatger del tren o simplement alguna cosa que em piqui la curiositat. Si faig retrats i si la persona li agrada el resultat li ho regalo.
Tot va canviar quan vaig sofrir accident. El cop de cap que vaig rebre em va deixar seqüeles que encara tinc que acceptar. El meu dia a dia s’ha convertit en una sensació de pànic continuo.
Ara no puc distingir els colors. L’únic que puc veure amb claredat es el negre, els altres colors els meus ulls no els accepten.
Primer obstacle... Escollir la roba. No puc combinar el colors i tinc que demanar ajuda per poder anar una mica normal. Sobretot quan tinc que renovar el armari, mai podré fer-ho sol. Un amic hem tindrà que fer la compra.
I les senyals de trànsit. Segueixo als demès quan creuen els passos de vianants.
El que més tristesa sento és que ja no puc gaudir de una bona sessió de museus. El quadres que han perdut tot el ànima. Sense Colors no sé on mirar.
Que puc fer?
Pau, has d’acceptar que el teu món a canviat. Ara ets especial. A part del colors, hi ha moltes coses per gaudir. El tacte, el gust, fixar-te en les formes i no tan sols en els colors.
Quan vagis a comprar la roba et dona l’oportunitat d’estar amb persones de confiança. Et demostren que estan per tu, i això no tothom ho pot tenir.
Ets viu i això, amic meu ja és un regal. Què ara mateix tens que acceptar que les coses han canviat, i ho faràs. Ets una persona molt forta. No podràs veure els colors d’un quadre , però el pots dibuixar. Pots donar-li la teva personalitat. No et rendeixes quan encara tens molt camí per recórrer.
Gràcies ara em sento millor. Amb ganes de continuar endavant. Ho necessitava escoltar aquestes paraules. Molt agraït.
Ara tinc una mica mes de esperança amb ganes de sortir a recórrer el món.
ELS GUARDIANS DE LA LLUNA
Tres joves Aina, Pau i Laia, són els responsable dels nostres somnis. Són fills del Deu del somnis. Cada nit baixaven volant gracies a les seves fortes ales que, a més no fan soroll.
Adoptaven les formes d’éssers humans i apareixien en el somnis de les persones adormides. Selene des de la lluna observava el que fèiem aquest tres. Aquesta deessa vigilava tot el firmament i donava llum a les nits. Quan s’avorria baixava amb el seu carro i baixava a terra per contemplar a la humanitat. Li encantava jugar i transformar-se en dona i enamorar a aquells que gosaven de mirar a la lluna. Mes d’un, perdut pel seu amor començaven a cantar o cridat sonets sense cap rima, però Selene jugava amb els seus sentiments i desprès s’anava de nou amb el seu carro cap a la lluna.
Mentre Aina, Pau i Laia havien fet una de ben grossa. Sense voler, la lluna havia començat a perdre el seu poder en el somnis. I aquest tres, en comptes de solucionar el problema, van crear un de més gran. Van deixar a la humanitat sense somnis.
Mare meva, el humans sense l’oportunitat de poder somiar. El primer dia no passava res, però si això continuava molt de temps, segurament seria el fi. El caos a la societat no podria parar. La gent sense somnis ni ganes de il·lusionar-se per res. Lluites ferotges i ciutats destrossades. Sense somnis no hi ha paciència per suportar aquest món.
Selena va tenir que ficar-se en resoldre aquest problema. No li agradava dedicar el seu temps en assumptes que realment l’ únic que li provocava era avorriment. Ho va resoldre en un tres i no res i la següent tasca va ser al seu lloc a aquest nens tan entremaliats.
Ells tres van prometre que no ho farien més. Que serien bons. Ja saben el que passarà...
Per la nit, els tres van tornar a baixar amb les seves ales i la humanitat va tornar a somiar.
Regnava una pau i una tranquil·litat. La gent va recuperar l’esperança i la il·lusió.
Van passar el dies i Selene va baixar a terra i es va trobar un jove que mirava abstret a la lluna. A la seva mirada era diferent. Va veure a la Deessa, però la va ignorar. Era la primera vegada que passava. Ella, al veure que la seva presència no era important, va començar a parlar. Va centrar-se en el noi, i ell li va respondre. Aquells primers mots van acabar en una conversa molt cordial on Selene va gaudir de la companyia del jove. Tan il·lusionada que, a partir d’aquell dia, cada nit que veia al jove observant la lluna no dubtava i baixava a fer-li companyia.
ESCRITES PER SANDRA BARRACHINA
Si te gusta mi contenido puedes apoyarme siguiendo:
Mi blog de escritora
Puedes encontrar mis libros en Amazon
Seguirme en mi página de Facebbok
