EL SECRET DE LA CASA ABANDONADA
Marta i feia poc que s’havia mudat a una nova ciutat. Li agradava caminar tots els dies, però aquella vegada es va topar amb un complex de cases abandonades.
Anava caminant tan tranquil·la quan davant dels seus ulls es va trobar una casa que li cridava l’atenció. Era d’un color blavós i amb les finestres d’un color blanc intens.
Li picava la curiositat i no va poder evitar pensar en entrar-hi dins.
Un cop a l’interior va començar a explorar- la tota sense deixar-ne res. Es sentia emocionada i amb ganes de trobar alguns tresor. L’únic que va trobar va ser un bagul de fusta molt antiga. Sense pensar-hi massa el va obrir. Hi havia un petit diari i se’l va posar a la butxaca. Em arribar a casa només pensava en fer-li una ullada i llegir-lo sense parar.
Diari de Carla
No sé com expressar el que sento ara mateix, però crec que necessito escriure la meva història.
Quan et vaig veure per primera vegada el cor manava a mil per hora. Eres el meu veí i només et mirava perquè no m’atrevia a apropar-me per dir-te un “Hola”. Tenia 10 anys i era massa tímida per parlar amb altres nens.
Vam passar els anys i per fi vam coincidir en la universitat. En un treball el professor ens va posar junts. Eres un noi ben llest i de seguida va resoldre el problema. Parlaven durant hores però mai vaig dir el que sentia per ell. Sobretot quan de sobte el cridava la seva parella. Un noi ros amb ulls verds. En vaig donar conta que només podria ser la seva amiga, y això va ser molt complicat de seguir, sobretot amb tant amor que sentia.
Marta va continuar llegint l’historia que descrivia la gran amistat que tenia Carla amb el seu amor. On veia com la noia va acceptar ser la seva millor amiga. Preferia esta al seu costat que desaparèixer de la seva vida. Va comprendre que l’amor es una de les coses mes boniques que hi ha, i que mantenir a les persones que estimen a prop es lo mes meravellós.
Va tornar a la casa abandona i va depositar el diari al bagul i va donar un peto al l’aire dedicat a questa dona que tant l’havia emocionat.
EL TRESOR DEL BOSC ENCANTAT
Anar a caminar per la muntanya sempre és emocionant, encara més quan tenim a les nostres mans un mapa d’un gran tresor. En Marc i la seva germana no estaven gaire convençuts de anar-hi, però després de saber que dins d’aquell bosc podien trobar la solució al seu problema de salut, no van dubtar-ho.
El gran tresor era en realitat una cura a una afecció de la pell que els havia fet tornar de color verd. Tenien la mateixa tonalitat que el bosc sencer. Gracies a que havien trobat un bruixot que els va revelar que havia una fórmula que només es trobava en un lloc específic, no van dubtar en anar a buscar-la. Amb el mapa a les seves mans, només els quedava baixar muntanya avall.
El bosc, a més estava encantat. S’haurien d’enfrontar a perills i animals estranys que els podríem atacar en qualsevol moment.
El primer un “ pintus milinus” una mena de drac petit amb rostre dols però amb una mandíbula mortal. El pitjor d’aquesta bestiola es que canviava el to de la seva pell. S’adaptant-se al medi amb una rapidesa sorprenent.
El segon “ Un amigos inconunus” Aquest animaló es adorable e inofensiu. L’únic que es molest, que quan et trobes un ja no te’l treus de sobre, es torna la teva pròpia ombra i mai dorm.
N´hi havia mes , però això requeriría dies per completar el llistat. Hi ha un diccionari amb els noms, però crec no n’estic segur. Millor continuem amb la historia de Marc i la Carla .
Finalment es van trobar al bosc. Corrien en cercles perquè no entenien el mapa que tenien a les mans. Tota la caminada, pensaven que mai trobarien el camí que portava a la formula que els curaria.
De sobte, un gran animal va aparèixer davant d’ells. Era enorme i pelut, emetia un grunyit que els va fer caure al terra de la força. En Marc va agafar una branca que hi havia al terra i va començar a colpejar l’animal. L’animal es defensava com podia, fins que es cansar de bramar i sortir corrent dins al bosc.
Carla i Marc van poder respirar de nou. Vam veure una cova que estava marcada al mapa.
“ l’hem trobat!!! -Vam cridar
En l’interior hi havia un petit riu subterrani que brillava a una llum intensa. Sense pensar-ho gaire van començar a beure l’aigua màgica. Al pocs segons, la pell verdosa que els havia acompanyat aquest dies va desapareixent. Tornaven a ser normals.
El problema que tenien ara era com tornar a casa, ja que no sabien on es trobaven. Però, tranquils que ho van resoldre i van continuar amb la seva vida normal i avorrida.
ESCRITES PER SANDRA BARRACHINA
Si te gusta mi contenido puedes apoyarme siguiendo:
Mi blog de escritora
Puedes encontrar mis libros en Amazon
Seguirme en mi página de Facebbok
0 comentarios:
Publicar un comentario