L' AMIC SATURNINO

 

L’AMIC SATURNINO

Aquesta història comença a les vigílies de l’arribada del Reis Mags d’Orient. Tothom als carrers, a punt de veure passar les carrosses tan carregades d’il·lusions, i els nens desesperats per agafar caramels. També veuràs alguns pares obrint els seus paraigües per agafar-los. 

El nostre protagonista porta el nom de Saturnino. No és un nom gaire català, però sí que recorda al déu Romà, Saturn. Saturn era el pare de Neptú, Plutó ,Júpiter, Vesta i Ceres. Saturn era tan temorós que quan la seva mare, Gea, va profetitzar que els seus fills acabarien amb ell, com  ho va fer el seu pare primer en el passat. En comptes de ser un Tità raonable, va pensar resoldre el problema devorant els seus propis fills. 

Pobrets els fills tancats a l’ estómac del seu pare. 

El nostre Saturnino era un noi amb 24 primaveres. No li agradava la gent. Tampoc ajudava que feia poc que residia a la seva nova casa. Un bloc de pisos on coneixia gairebé  a ningú. Només deia bon dia i poc més. Tenia moltes ganes de connectar amb el món, però la seva timidesa no el deixava. Teletreballava durant la major part del dia. Es deixava els ulls i l’ànima. Era molt educat quan treballava, sempre molt atent i comprensiu, però fora de la feina no s’atrevia a dir ni una paraula. Posava moltes ganes, però es bloquejava. 

Un dia va veure un llibre a una pàgina d’aquestes que venen de tot. Va decidir comprar-lo i als pocs dies ja el tenia a les seves mans. El títol del llibre “ Com guanyar amics i influir sobre les persones” d’un tal Dale Garnegre. És un llibre molt interessant, que parla de que si vols establir una bona connexió més propera amb algú, has d’escoltar les seves necessitats, no centrar-te en tu mateix. Mostrar-te amable i ser honest amb les teves paraules. Mai destacar els errors dels demés sinó has dit abans als teus. La paraula clau és escoltar i realment veure les necessitats de la persona que tens davant. Pensava que el llibre l’ajudaria a trobar amics, però als pocs dies va desistir. Ho va posar a la venda. 

Era la nit de Reis, i després de comprar unes quantes viandes tornava, a entrar al portal per agafar l’ascensor que li portaria a la seva planta. Doncs no, el Saturnino no va arribar. L’ascensor va deixar de funcionar. 

Saturnino: Va no! No pot ser! Ara tancat en aquest ascensor. Em convertiré en una atracció més. 

Va respirar profundament, intentant mantenir la calma, però en el fons el que volia era sortir d’aquesta presó minúscula. Va prémer els botons i no va rebre cap senyal. Donava cops al ascensor i trucava al telèfon del tècnic i esperant que algú vingués per ajudar-lo. 

Saturnino: Això no s’obre ( cada cop més nerviós i bufant sense parar)

Veu: En aquest moment no estem disponibles, proveu més tard.

Provarem més tard. Recordeu el famós relat de Pere Calders “ l’imprevist a la casa número 10”  Allà també una dona quedava atrapada en un ascensor i no només això, sinó també una sèrie d’incidents d’allò més surrealista. Imagineu-vos policies que venem pel avis que hi hagut trets, un jove que es fabrica una flauta amb una canonada, lladres que es troben al terrat i els dóna per robar la roba que està estesa, i per rematar una gran explosió. 

Però el millor com acabava el relat  de Calders amb la seva frase “ Una immensa croqueta de veïns”.  Perquè sense veïns no pot averi una bona història. 

Tornem amb Saturnino que ja porta una hora tancat al ascensor i comença a rebre les primeres croquetes de veïns. D’aquells que miren i miren hi no fam res. Les que no podem faltar, les tafaneres de torn. Us recordeu de la Francisqueta, la minyona més tafanera del carrer estret de Josep Pla, doncs les de la nostra història no es queden curtes.

Un veí: -Què mireu, dones, si només hi ha un jove tancat a l’ascensor, aneu a casa ! ( va cridar el veí mentre estava trucant al telèfon del tècnic). Tranquil noi que vindran de seguida. 

Saturnino no pensava el mateix. Cada cop hi havia més gent davant de l’ascensor. Clar com l’altre ascensor funcionava, la gran majoria ni el mirava, passava de llarg. Un noi que segur que es creia un “ MacGyver”, aquell personatge de la sèrie dels anys 80 que era capaç d’escapar d’un lloc amb una goma i un xiclet. Va intentar forçar les portes, però no donaven resultat. 

     

És molt injust ser un infant extraordinari, vull dir sensible i intel·ligent, i tenir uns pares tanoques i que viuen embolicats en les seves miserables vides. Quantes Matildas hi haurà en aquest món. El nostre Saturnino està a punt de conèixer una d’elles, porta moltes hores atrapat en aquesta andròmina d’ascensor. El veïns i tafaners s’han anat a les seves cases deixant al noi sol amb una sensació amb tan gran desesperació que no pot expressar.

 

Les portes de l’ascensor tenen unes petites finestres que et donen l’oportunitat de veure l’exterior que tant troba a faltar. Una nena d’uns 8 anys l’està mirant , però no diu cap paraula. El seu rostre és trist. Saturnino no dubta en pronunciar unes paraules. 

Saturnino: Hola, com et dius ? ( li va dir a la nena encara sense nom, amb un dolç to) . 

Nena : Lisa ( amb un fil de veu) 

Saturnino: Què fas aquí i els teus pares ?

Nena: Dins, però no vull estar-hi perquè estant cridant. 

Satunino: Doncs em tens a mi per parlar del que vulguis. 

Nena: Perquè no surts de l’ascensor ? No tens por ? 

Saturnino: Estic treballant pel als Reis Mags, que aquesta nit estaran una mica ocupats. No et preocupis. T’agraden les històries? 

Nena: Si molt, m’agrada molt llegir. ( Somrient, com si aquesta idea li fes molta il·lusió). 

Saturnino: Estàs preparada per sentir-la ? 

Lisa va seure al terra del replà i va escoltar l’ història del Saturnino. Ell no va deixar detalls i va aconseguir calmar a la nena i fer-la sentir millor. Posava veus que feien somriure a Lisa sense parar, i quan més boja es tornava el relat, més ho feia. Quan el conte va finalitzar, Lisa va tornar a casa amb una energia nova gràcies a Saturnino. 

Saturnino: Tranquil·la Lisa. Quan vulguis que t’expliqui un conte, recorda que aquí en tens. L’home de l’ascensor màgic. 

Les hores passaven i sense adonar-se’n ja portava cinc hores dintre de l’ascensor. Encara ressonaven en la seva ment les promeses dels tècnics que havien de venir. Veïns que semblava que no teníem curiositat per ell. El seu estat d’ànim estava com el seu cos, estirat a terra i posat en forma de bola. L’aire no li arribava gaire als pulmons, la seva ansietat anava en augment. Havia de fer alguna cosa. Sentia que no sortiria viu. Fins que va pensar en una idea boja, quan se’n va adonar que tenia en la butxaca del pantaló un paquet de tabac. Què passaria si encengués un cigar? El que va passar és que als pocs minuts tenia una unitat de bombers que el van treure de l’ascensor. Era viu i aquesta experiència no l’oblidaria mai. 

Es curiós. Va pensar en una solució il·lògica , igual que Cibeles, l’esposa del Tità Saturn. 

Que en comptes d’un paquet de tabac va trobar la manera de salvar als seus fills fem servir una pedra per enganyar a Saturn i així salvar-los. Van sortir de l’estómac del seu pare al igual que al nostre amic Saturnino de l’ascensor ,sent ben astut. Adonar-se que el llibre que havia llegit per fer amics l’havia ensenyat com veure les necessitats d’una nena amb la por al cos. S’havia oblidat d’ell mateix i de la seva circumstància. Havia fet el millor regal que pot oferir a una nena que estava tant espantada: la seva amistat.

Al matí  Saturnino va rebre una visita molt especial. El timbre va sonar i darrera la porta hi havia la Lisa. Li va donar una bossa amb un regal i una nota i va sortir corrent perquè la cridava la seva mare. Al obrir-la va trobar un llibre “ Charlie i el gran ascensor de vidre” de Roald Dahl amb una nota que deia.  “Pel meu nou amic, home de l’ascensor màgic” 

Escrito por Sandra Barrachina

Si te gusta mi contenido puedes apoyarme siguiendo:

Mi blog de escritora

http://sandrabarrachina.blogspot.com/

Puedes encontrar mis libros en Amazon

https://lnkd.in/dJRn955Y

Seguirme en mi página de Facebbok 

                                        https://www.facebook.com/SbarrachinaEscritora   

Continue

Duelo en la línea del tiempo: El destino de Carlos el temible, Primera parte

 

Un hombre llamado Jack se adentra en la frontera entre dos territorios, sin saber si debe seguir avanzando o regresar al lugar donde lo ha perdido todo. Solía ser el sheriff de aquella ciudad a la cual no deseaba volver, convencido de que cruzar la frontera solo lo convertiría en alguien que no era.

Hubo un tiempo en el que Jack era feliz siendo el sheriff de una hermosa ciudad. Era un lugar de paz donde reinaba la justicia, y todo parecía demasiado idílico para ser real. Aunque pudo formar una familia, siempre supo que su profesión podía arrebatarle la vida en cualquier momento. Él y sus hombres protegían y cuidaban la ciudad, pero todo cambió con la llegada de un ser despreciable llamado Carlos el temible.

CARLOS EL TEMIBLE

¿Quién hubiera imaginado que aquel niño dulce y entrañable terminaría convirtiéndose en un hombre despreciable cuyo único interés era el dinero? No le importaba derramar sangre para lograr sus objetivos y desconfiaba de todos. Su infancia fue devastadora y dura, con unos padres que usaban a sus hijos como si fueran una mercancía. Los utilizaban para sus malos propósitos, delinquiendo por las ciudades y robando a transeúntes y todo lo que encontraban. Cuando en una pelea perdió a uno de sus hermanos, su corazón cambió para siempre. No pudo superar la muerte de su hermano y siempre lo tendría presente. A partir de ese día, se prometió a sí mismo no confiar en nadie y abandonar a unos padres que nunca le habían mostrado cariño. Su hermano mayor solía llevar a cabo los robos mientras él esperaba o vigilaba. Lo protegía porque era el hermano mayor. Al encontrarse solo, no tuvo otra opción que tomar su propio camino, lo cual lo llevó a un mundo devastador. A pesar de liberarse de sus padres, sus futuras compañías no le proporcionaron paz, sino que lo sumergieron en un mundo oscuro sin aparente salida.

Su corazón se fue volviendo negro y oscuro, incapaz de sentir compasión por ningún ser humano. Arrasaba pueblos y ciudades sin mirar atrás. Su último pensamiento era conquistar un lugar que parecía demasiado idílico. El sheriff había logrado mantener la paz en su territorio, lo que lo convertía en un objetivo apetecible de conquistar. No solo deseaba saquear y robar, sino también quedarse allí durante un buen tiempo, convirtiéndose en el amo y señor del territorio.

Cada mañana, Carlos se levantaba con el primer pensamiento de empuñar su pistola con empuñadura de oro y salir galopando hacia el territorio, con los ojos inyectados en sangre. Sus secuaces lo seguirían con las mismas intenciones, siendo leales a su amo y dispuestos a hacer cualquier cosa por él, incluso si eso significaba perecer en el intento.

Se encontraba en la entrada de la ciudad rumbo al banco, pero unos ojos lo vigilaban desde la distancia. Mientras tanto, el sheriff mantenía sus ojos fijos observando a los nuevos forasteros, sin saber que venían con tan malas intenciones. En cuestión de segundos, se encontró en medio del camino, disparando con sus armas en alto. Disparo tras disparo, descargó toda la munición que tenía en el revólver. La población corrió en busca de refugio, temiendo por sus vidas, como si no hubiera un mañana.

La mayoría de los que asaltaban bancos lo hacían sin llamar tanto la atención, pero estos forasteros querían hacerlo a lo grande. Agotados, sintieron sed y decidieron dirigirse a la cantina más cercana para tomar unos cuantos barriles de cerveza. Luego, tomaron posesión de una pequeña casa, echando a los dueños de la misma. Carlos el temible había llegado y la guerra por el territorio había comenzado.

Al día siguiente los bandidos y su jefe estaban atrincherados. Cada uno de ellos vigilantes observando por las ventanas. 

Mientras nuestro sheriff agotado por pasar la noche en vela no podía dejar de pensar en su esposa e hijos. Había traspasado la frontera y había vuelto al lugar de tan horrible desenlace pero antes de las muertes la vida era muy distinta. 

AINHARA

Empezar de cero en otro lugar nunca es fácil. Mucho menos si no hemos tenido más remedio que huir de un hogar donde no se te respetaba. Tu mentalidad era muy diferente que la de otras mujeres. No te dejabas dominar. La mayoría de esposas o hijas eran sumisas ante los hombres. No tenían voluntad propia. No podían pensar por sí mismas. Ainhara era demasiado rebelde para consentirlo. Una noche, mientras todos dormían, no dudó en marcharse. Dejaba un hogar donde sus hermanos y padres no la dejaban respirar. Su madre sabía que tenía razón, pero no se atrevía a decir ni hacer nada. Eso sí, antes de dejar el lugar, dudó en montar en su caballo favorito y tomar el poco dinero que tenía ahorrado, que prácticamente no era nada. Cabalgó decidida sin mirar atrás. En su camino encontraría grandes peligros, pero su fortaleza mental la hacía seguir sin mirar atrás.

Un día, mientras cabalgaba, conoció a un hombre. Había sido herido en una pierna y descansaba cerca de la orilla del río. Ainhara preguntó si podía ayudarlo y el hombre no dudó en dar su consentimiento. Sabía que si no le sacaban la bala que tenía incrustada en su pierna, no sobreviviría mucho tiempo. Tenía miedo de desmayarse y no volver a despertar.

-No sé si seré capaz de hacerlo. - dijo Ainhara.

-Seguro que lo harás bien. - respondió el hombre.

-¿Confías en mí, si acabamos de conocernos? - preguntó ella.

-No tengo otra opción. Hazlo.

Ainhara volvió a su caballo y de una de las alforjas sacó una botella de licor.

-Toma, te ayudará con el dolor. – Le ofreció la mujer.

-No suelo beber, pero habrá que hacer una excepción. - aceptó el hombre.

El hombre cogió un palo y se lo metió en la boca. Ainhara, cuyas manos le temblaban, hizo la incisión y con mucho esfuerzo sacó la bala. Él, debido al dolor, acabó desmayándose. Ainhara volvió a su caballo, tomó unas vendas que tenía y las utilizó para vendar la pierna del hombre. Cuando él volvió en sí, lo cubrió con una pequeña manta.

Durante toda la noche, Ainhara veló al hombre desconocido. No quería abandonarlo. Cuando llegó el amanecer, pudieron hablar con tranquilidad de sus vidas y de cómo habían llegado a esa situación.

-¿Todavía no me has dicho tu nombre? - preguntó el hombre.

-Mi nombre es Jack.

CONTINUARÁ..........

Si te gusta mi contenido puedes apoyarme siguiendo:

Mi blog de escritora

http://sandrabarrachina.blogspot.com/

Puedes encontrar mis libros en Amazon

https://lnkd.in/dJRn955Y

Seguirme en mi página de Facebbok 

                                        https://www.facebook.com/SbarrachinaEscritora   

Continue

MARTINA I L'AMIC PELUT. UN CONTE DE NADAL

 

En un petit poble, d’aquells que caminar pels seus carrers et feia transportar a temps passats, mai t’ imagines que aquell paisatge tan idíl·lic i tan tranquil es tornés amb una sensació de por i solitud. 

Martina era una nena feliç que viatjava en cotxe amb els seus pares i al seu germà petit. 

Estaven a punt d’arribar a la gran ciutat. Era el seu aniversari i coincidia amb les festes de nadal. Dins del cotxe, conversaven amb la mare de les coses que veuria a la ciutat, mentre el pare conduïa i s’emocionava al veure la il·lusió de la seva filla. El destí va voler que es trobessin amb un altre cotxe que anava fem corbes i el conductor no va evitar la col·lisió que amb tanta violència que els pares i germà van morir en l’ acte. 

La mare per protegir a la seva filla amb el seu cos, li va salvar la vida. El petit no va tenir tanta sort. Martina va quedar òrfena en segons i el seu món de felicitat es va transformar en un món obscur i ple de tristesa. 

Un any després Martina vivia en un orfenat. Un lloc trist i on la nena havia decidit no pronunciar ni una paraula. El pati, per a ella, era un lloc on no volia estar. Preferia quedar-se a la habitació on eren tots els llits i posar-se a llegir, sense que li molestessin ni les cuidadores ni els altres nens que eren orfes com ella. Es sentia buida per dins. S’havia aïllat i semblava que això no tenia intensió de canviar. Era una nena solitària que no volia companyia de ningú, només ella es suportava. 

Una de les cuidadores que es deia Irene intentava animar-la, però de moment no ho havia aconseguit. Va ser ella qui va aconseguir que Martina agafés un llibre i que fossin els seus tresors particulars. Quan Martina acabava un llibre, hi anava on era Irene i li donava un copet al braç que la cuidadora interpretava que el llibre ja l’havia acabat, i que volia un altre. Irene, encantada de donar-li, i sempre intentant que la nena digués una paraula.  

Un dia Martina es va desvetlla del soon, i va sortir al pati del orfenat. Només portava el pijama i el seu cos tremolava mentre caminava. Havia sentit un so molt estrany i volia saber què era. Quan més caminava, més s’acostava al culpable que emetia aquell soroll. No tenia por, només curiositat. En un dels costats del pati que mai ningú hi anava, va trobar un forat a la paret del orfenat. Al ficar el seu cap, va descobrir un gos que, en veure a la Martina, es va posar molt content, movia la seva cua sense parar. Era un gos de color marró i amb cara de simpàtic. El gos i la Martina es van caure bé i els següents dies aquest pelut tan simpàtic va tornar a  fer la visita a la mateixa hora i va rebre un premi en forma de sobres del seu menjar. 

Tots els dies, Martina compartia el seu menjar mentre la seva actitud havia canviat totalment. Les cuidadores no entenien res, com era possible que tornés a somriure després de tants anys. Només faltava que pronunciés unes paraules per deixar  les cuidadores impressionades pel seu canvi. Doncs, Irene que tenia curiositat, va vigilar els moviments de Martina. Es va donar compte que per les nits deixava el dormitori per anar un lloc. En veure la imatge del gos amb la nena, va comprendre que era el responsable del miracle. Aquella nit no va fer res la cuidadora , però al dia següent es va acostar on eren i els va sorprendre. 

-Martina , que hi fas aquí? – va dir amb un to amable i suau per no espantar a Martina- Qui és al teu amic? 

Martina pronuncia la seves primeres paraules.

-No diguis res, és el meu amic- va dir Martina amb molta por. 

-No et preocupis- deia al mateix temps que veia el miracle de sentir la veu de la nena. 

-El tinc que cuidar, només em té a mi!- repetia Martina una vegada i un altra. 

-Farem això , sempre que vinguis a donar-li de menjar jo t’acompanyaré, et donaré menjar perquè li donis al teu amic. No vull que treguis del teu. Et sembla bé? 

-Sí, em sembla bé- va respondre Martina que confiava amb les paraules d’ Irene. 

Martina només parlava amb Irene, ni amb els altres nens ni les altres cuidadores continuava muda.  

El secret del pelut tenia entretinguda a Martina, però un dia el gos no va venir pel seu premi. 

-Demà vindrà, ja veuràs- va dir Irene intentant tranquil·litzar a Martina que no parava de plorar. 

Els dies passaven i Martina cada vegada més trista. No volia menjar. Volia estar sola. La seva tristesa la consumia i cada cop es notava més feble, que fins i tot li costava fer un pas. 

Els cuidadors no sabien què fer. Irene va haver d’explicar el que passava en realitat. 

Primer uns quants crits i després al comprendre que teníem que trobar una solució.

Van decidir anar a buscar el gos. Recorrerien tot el poble sense parar i amb l’esperança de trobar l’ animal viu. 

-No hi ha sort. No hi és per enlloc- Va dir Irene que pensava en lo pitjor. 

-No descansarem fins trobar-lo- Va respondre un altre dels cuidadors. 

Un dels cuidadors va cridar – L’he trobat! l’he trobat!

Tots van saltar d’alegria, però aquesta noticia venia amb sorpresa. El gos en realitat, era gossa i acabava de tenir una camada de gossets. Irene va agafar una manta , una caixa i es van traslladar a l’orfenat.  A una de les casetes de l’orfenat va deixar els gossets mentre Irene agafava en braços a la gossa i va anar a trobar a Martina, que quan va veure al seu amic pelut li va fer una abraçada que no s’acabava mai. Tornava a somriure i quan li van dir que era gossa li donava igual.

-Et diré Lluna – Va cridar Martina, que encara no l’havia posat un nom. 

En un principi no estava permès que hi hagi gossos al orfenat , però veiem com afectava a Martina ho vam permetre, i  més els altres nens estaven encantats. Cuidaven i jugaven amb el gossets sense parar. Eren mes feliços. Lluna dormia amb Martina totes les nits. S’estimaven moltíssim, però el gran final d’aquesta historia arriba ara. 

Es un conte de Nadal , doncs el nostre final comença en la nit de nadal. Quan una parella està a punt d’arribar al orfenat. Venem a adoptar una nena, i la Martina es una de les candidates. Al dir-li la noticia, Martina té por de separar-se de la Lluna. 

-Cuidarem de Lluna – deia Irene que el que volia que Martina trobés una nova família. 

-Si no ve Lluna amb mi , jo em quedo a l’orfenat que escullin un altre nena.- replicà Martina que molt tossuda no volia separar-se de la seva gossa que la considerava la seva família. 

-Parlaré amb la parella i a veure que es pot fer- va intentar calmar Irene a Martina amb les seves paraules. 

Irene va tornar amb bones noticies. Després de parlar amb la parella del problema de la gossa, van comprendre que no podíem separar-les. Sobretot quan van veure pel seus propis ulls el vincle que tenia la nena al observar-la jugant amb la Lluna al pati del orfenat. 

Els gossets es van quedar al orfenat i la Martina va marxar després d’una gran festa de comiat.  Aquell nadal, Martina va tornar a tenir una família. Mentre la nova mare li contava un conte al costat del arbre de nadal , el nou pare li posava una manta perquè no passes fred. Lluna dormia al costat de la Martina. No feia falta que passes res més. Era perfecte.   Bon nadal. 

Si te gusta mi contenido puedes apoyarme siguiendo:

Mi blog de escritora

http://sandrabarrachina.blogspot.com/

Puedes encontrar mis libros en Amazon

https://lnkd.in/eMKg-SG

Seguirme en mi página de Facebbok 

                                        https://www.facebook.com/SbarrachinaEscritora   

Continue

RELATS EN CATALÀ : PART III

EL MISTERI DEL RELLOTGE ENCANTAT 

En una petita vila on gairebé no passa res, en Pol estava a punt d’heretar el rellotge del seu avi. Un home aventurer que havia recorregut el món moltes vegades, en vaixell, en avió i a cavall. Mai estava quiet al mateix lloc. Li dèiem el Willy Fog de la comarca. El millor de tot era que sempre que veia al seu net Pol, li relatava cada una de les seves aventures. 

Pol estava molt trist sense al seu avi, el trobava a faltar. Tenir l’oportunitat de tenir el seu rellotge que ell el considerava el seu tresor. Una relíquia que sempre el faria recordar. 

El que no s’imaginava que aquest objecte podia tenir poders màgics. No només marcava l’hora, sinó que també et donava l’oportunitat de viatjar en el temps durant cinc minuts. És poc temps, però us podeu fer una idea,  viatjar a una època concreta i fins i tot al futur. 

L’idea sona increïble. Pot ser us pregunteu per què cinc minuts? Doncs, perquè en cinc minuts no et dona temps de fer cap canvi transcendental en el temps que pugui afectar al present o al futur. Els científics creuen que es pot viatjar en el temps. Existeix la teoria de cordes o mons paral·lels, tot i que encara no s’ha demostrat. En aquesta historia, un rellotge ho ha fet possible i ara toca que el Pol s’assabenti i ho provi. 

Juntament amb el rellotge, venia un petit llibret on explicava tota la història, des de la seva fabricació a França fins que un avantpassat  del seu avi el va portar a Catalunya. També explicava tot el funcionament per viatjar a través del temps. Quan Pol ho va llegir, no sabia si era una broma o realment era veritat tot el que deia.  La millor manera de saber la veritat era fer una prova. 

Les instruccions eres molt clares: marcar en el rellotge el dia que volies viatjar i la data, i dir-ho en veu alta. Una paraula. Va posar 20 de juliol de 1969 i va dir la paula “Lluna”. El rellotge va començar a fer soroll, i Pol es va desmaiar. Quan va despertar, estava en la seu de la Nasa. Amstrong estava a punt de dir la seva llegendària frase “ És un petit pas per un home però un gran salt per la humanitat” Ho va escoltar en directe en el millor lloc possible. Cinc minuts després, va tornar al present, però eufòric per la experiència. 

“ostres”, no parava de dir. 

Pensava on podia viatjar a continuació. Abans de fer-ho va agafar un tros gran de paper i va començar a escriure un llistat enorme de llocs per visitar. Va omplir tota la fulla  per les dues cares. Quan va tenir clar on aniria a viatjar. Primer va anar a l’època on van construí les piràmides d’Egipte. Concretament a la de Giza. Va anar al renaixement i va veure com Leonardo Da Vinci pintava la Mona Lisa o com Miguel Angel creava al seu David. Això va ser al principi. Després va arribar un moment que es va cansar de tant viatjar. Tot i que era molt emocionant, es va adonar que gràcies al seu avi havia fet aquest descobriment de viatjar en el temps. Ho trobava a faltar i no havia pensat en fer-li una visita, ara que tenia la oportunitat de veure’l  amb vida ho havia d’aprofitar. 

Al dia següent va agafar la màquina del temps i va dir “avi. Quan el va veure el seu avi, li  va donar una abraçada i li va dir “ t’estimo avi” només tenia cinc minuts però ho va aprofitar bé. L’avi li va dir que “sempre que ho necessiti sempre estarà a través del temps”.

La seva vida havia canviat ara tenia un rellotge màgic. Havia de  ser responsable i utilitzar-lo de manera intel·ligent. Quan va fer-se gran, el rellotge passaria a la següent generació.  

EL CANT DEL OCELLS 

L’ imaginació d’una nena es molt màgica, però al mateix temps pot està plena de perills. 

Tenir 10 anys no es fàcil. Dona la casualitat que la Lídia no sap lo què és tenir els seus pares al costat. Viu amb les seves tietes en una casa ben lluny de la ciutat. Els pares sempre són a altres països treballant com bojos. Es veuen a vegades un cop o dos al any i fins tot pot passar un any sencer sense veure’ls.  El pare s’obliga quin es el nom de la filla, la seva ment esta tan absorbida per la seva vida laboral que no té temps de pensar en ella. 

L’ escola era el lloc preferit de la Lídia. Li encantava els seus companys, sempre la feien riure sense parar. Jugar a pilota, fer amagar o córre pel pati regalava moments perfectes que desprès recordaria la resta del dia. 

Era una nena molt imaginativa que a vegades s’oblidava de la realitat. En una excursió a un bosc es va perdre.  Lídia anava tan ficada en el seu món imaginari que es va desorientar. 

Els nens i la professora la cridaven sense parar, però no obtenien cap resposta. 

Estaven amoïnats i ja no sabien què fer per troba-la. En canvi ella estava tranquil·la veien els animalons del bosc sense pensar en res més. Sort que portava un entrepà ben gran i va poder donar-li un bon mos. 

Quan es va adonar que estava perduda en el bosc va començar a posar-se nerviosa. Començava a cridar, però no servia de res.  Van passar hores i l’únic que va fer es asseure’s a terra i començar a plorar.  Uns ocells es van apropar on era ella i per art de màgia van començar a parlar. Un Ocells que parlen? No es molt normal, però penseu que si alguna vegada teniu por, segur que la ment agafa qualsevol idea per fer que aquesta por se’n vagi. 

Els ocells tenien el poder de concedir desitjos i li van dir a Lídia quin desig volia demanar. 

Ella ho tenia clar. Vull tornar a casa. Veure a les meves tietes i als meus companys i als meus pares. 

Simultàniament els pares de la Lidia havien arribat a l’escola conjuntament amb les seves tietes.  Pensar en la possibilitat de no tornar a veure a seva filla els va fer reaccionar.  

Van agafar llanternes i van anar cap al bosc. 

Al bosc als ocellets fèiem companyia a la Lídia fins que li va entra la son i els ulls li van tancar poc a poc fins a quedar dormida completament. 

De sobte unes llums la van despertar seguit d’uns crits intensos. Primer es va espantar i va sortir a amagar- se al primer arbre que va trobar, però desprès de veure cares conegudes es va posar ben contenta. Tietes! , Pare, Mare! Sóc aquí- va cridar la Lídia. 

La reunió va ser meravellosa i els pares des d’aquell dia li van prometre que no es separarien mai. Que tot seria diferent a partir d’ara. Les tietes ben contentes per veure el nou pla. La nena ja no viuria amb elles, però vindria sovint a veure-les. Reunions familiars plenes d’ històries , i una en particular la del Ocells màgics que van fer realitat el  desig de la Lídia  de tornar a casa. 

 

Continue

PROVES MÀGIQUES: LA MISSIÓ D’HERMES

 

Marta i els seus amics Pol i Laia estaven cansats de fer sempre les mateixes coses. Anar al parc, seure a un banc i passar tota la tarda amb el seu mòbil. Veure vídeos d’animals divertits o tendres, alguna paraula sonava però no res interessant. A l’escola era fàcil, només havien de seguir les classes i poc més. Eren bons alumnes, només que socialment no eren molt actius. Necessitaven que algú li dones una mica d’empenta a les seves vides. Un objectiu o repte. 

Un d’aquells dies avorrits al parc van rebre la visita d’un home amb un aspecte estrafolari, com si fos d’una altre època. Portava sandàlies i un barret ben curiós. Duia una mena de vara amb un bàcul i una serp. Va començar a parlar amb els nois. 

-Què heu vist la meva flauta? – Va dir mig xiuxiuejant l’home. 

- No – va dir en Pol amb veu curiosa. 

- Com és la teva flauta? – va dir la Laia.

-Doncs és de fusta no molt petita i amb molts tubs. Té un dels sons mes bonics del món. 

- Si només és una Flauta! – va dir  Marta. 

- És una flauta molt important. Sense ella no puc guiar les ànimes- Va dir l’home.

-Aquest home està boig ! – va dir Pol indignat.

-A veure com et dius, com et podem ajudar ? – Va preguntar la Laia, quan va veure que 

l’home cada vegada estava mes nerviós 

- Em dic Hermes – va dir l’home tot neguitós. 

-Et dius com el Déu Grec- Marta il·lusionada, ja que li encanta la mitologia grega. 

-Sóc el Déu Grec i he de trobar la meva flauta, sinó el món subterrani desapareixerà i serà un caos- va dir Hermes cada vegada més nerviós. 

 - Tranquil·litzat t’ajudarem no et preocupis. – Van cridar els tres a la vegada. 

-M’ajudareu !!! – va exclamar emocionat Hermes en sentir aquelles paraules.

-Si, t’ajudarem, ho prometen - van contestar els tres. 

Hermes va treure tres monedes de plata i les va donar a cadascun a la mà.  Al agafar-les de sobte van viatjar a l’antiga Grècia. Increïble, havien viatjar a través del temps! Al principi estaven emocionats, però aviat volíem tornar a casa. 

Hermes era en realitat el Déu i havia perdut la seva flauta que servia per guiar les ànimes dels difunts que acabaven al infern. Hades estava molt emprenyat amb ell. No sabia que fer per solucionar-ho i va demanar ajuda al Oracle de Delfos. Mai s’havia imaginat que tres nois del futur haurien d’ajudar el Déu del viatgers i dels camins. 

El més important era que no podrien tornar a casa fins que no resolguessin aquest problema.

Hermes també era el Déu a part de ser fill de Zeus i Maia. Des de petit, feia entremaliadures. Es va atrevir a robar el ramat d’ovelles del Apol·lo i molt més. Segurament més d’una persona o Déu volia venjar-se per les seves malifetes. També era capaç d’endevinar la bona ventura. 

Va tancar els ulls i va comença a dir unes paraules que només ell entenia. 

-Ja ho tinc! ja sé on hem d’ anar- va cridar entusiasmat Hermes. – Hem de visitar a Teseu

Els tres joves i  Hermes van dirigir-se cap a Creta on es trobava el minotaure, meitat home i meitat cap de bou. Teseu era un heroi que estava  intentant alliberar a Ariadna en aquest moment.

-Hermes, què fas aquí ? – va dir Teseu tot sorprès- que vens a ajudar a matar al minotaure? 

- He tingut una visió que el teu minotaure, a més de tenir empresonada a Ariadna, té la meva flauta. Està en el centre del laberint- Hermes va explicar amb detalls amb Teseu. 

-Qui són aquest? Com van vestits, semblen sortits d’una obra de Aristofanes -comentava Teseu  amb un somriure irònic. 

Hermes es va acostar a  cau l’orella de Teseu i li va xiuxiuejar a l’oïda perquè els altres no ho sentissin.

- Vull tornar a veure la meva flauta, però si, al mateix temps, puc gaudir de veure como ho passen malament els mortals ,encara millor.

Teseu va agafar el fil per trobar  la sortida del laberint i va dir a Laia, Pol i Marta que es posessin davant, tot i que no els va fer gaire gràcia. 

Van endinsar-se  dintre del laberint que era fred i molt fosc. Les parets estaven humides. S’il·luminaven amb petites torxes que només els permetia veure els peus. Arribant al centre del laberint, van trobar-se cara a cara amb el monstre. Al seu costat es trobava la pobra Ariadna que no parava de plorar. Teseu va agafar l’espasa i va començar a lluitar amb la fera. Mentre els altres buscaven la flauta d’Hermes, però no la van trobar.  Teseu va fer l’estocada mortal i el Minotaure va caure mort al terra. No hi havia rastre de la flauta. 

Al sortir del laberint Teseu estava content per la seva gesta, mentre Hermes i els altres tres estaven tristos perquè el viatge no havia servit de res. 

-Ho sento Hermes, que no hagis trobat la teva flauta. Tinc que tornar a Atenes i retornar al Ariadna al seu poble. Què et vagi bé amic- Teseu es va allunyar del camí fins a perdre’l de vista. 

 

El tres i Hermes van continuar l’aventura fins que es van trobar amb una jove que demanava ajuda. 

-Senyor, ajudeu-me Ares ha robat dos objectes sagrats del temple d’Artemisa. 

-No tinc temps, tinc que recuperar la meva flauta- murmurava Hermes amb poques ganes de col·laborar. 

-Si et dic que un dels objectes te forma de Flauta m’ajudaries? – Va dir la dona amb un to de desesperació a la veu. 

-No tenim res a perdre, volem tornar a casa – va dir Pol.

-T’ajudaren, però hauré d’anar a veure a Artemisa i no li farà gràcia veure’m després del que vaig fer amb un del seus cérvols. – va replicar Hermes amb cara de no agradar- li massa ajudar la noia. 

Artemisa, filla de Demeter i germà d´Apol·lo, li encantava caçar amb el seu arc i acompanyar a les seves amigues les amazones, que a més era la seva protectora.

-Hermes què fas a les meves terres? ,ja et vaig dir que no vinguessis pel meu territori! – Cridava Artemisa quan va veure a Hermes. 

-Hola Artemisa.- Deia Hermes amb veu tremolosa.

-Mortals també! – cridant encara més. 

-Són mortals sí, però volem tornar a casa – va dir Laia. 

En la següent conversa, Hermes va explicar el problema de la jove i que si podia parlar amb Ares perquè li retornes els objectes sagrats al seu temple. 

-Què Ares s’ha emportat objectes del meu temple!. Aquest no m’ha sentit prou!. Quines penques té aquest babau! T’ajudaré – va dir Artemisa, però va posar condicions- Jo parlaré amb el Déu de la guerra si vosaltres acabeu amb el gegant que es troba al poble del costat del bosc, i el més important, els mortals ho han de fer. 

-Però que diu aquesta ?. Nosaltres acabar amb un gegant. Menuda somiatruites.- Va cridar Marta. 

-Nosaltres no poden acabar amb aquesta bèstia. Només som mortals. Segurament moriren- va dir  la Laia emocionada però amb molta por. 

-Aquesta és la condició- va dir la Deessa enfurismada. 

Hermes va prometre no intervenir. La Laia, Pol i la Marta es van dirigir al poble. Ràpidament van veure el gegant. No semblava gaire hàbil. Parlava d’una manera que no entenien i caminava com si fos a caure en qualsevol moment. 

Van comprendre que eren tres, i al igual que David contra Goliat, va ser millor utilitzar l’enginy en comptes de la força bruta. Van fer una corda per agafar-li les cames i fer-lo caure al terra. La sorpresa va venir quan alguna gent del poble van suplicar que no matessin al gegant, que era el seu amic. Feia uns dies que es comportava d’una manera estranya, però  normalment era molt sociable. 

-Que fem nosaltres matant a un gegant que en realitat és amic de la gent del poble?, - Va dir Pol.

Al final van entendre el que passava. El pobre gegant només tenia dolor de queixals, que el feien comportar-se d’una manera molt agressiva. Va ser Artemisa qui va mal interpretar tot i pensar que era un gegant convencional, d’aquells salvatges i dolents.

El tres van pensar com ajudar al gegant i li van proposar solucionar el seu problema. Van agafar la corda que, en principi era per immobilitzar-i la van convertir en una atrapa queixals. Va caure després d’estirar molt fort de la corda. El gegant quan va veure que el seu dolor va cessar li va entrar ganes d’abrasar els tres culpables de la fita. 

Tots eres feliços i ara tocava parlar amb Artemisa. Que per sort va comprendre que sabia equivocat del tot i va complir la seva promesa. Va parlar amb Ares i va recuperar els objectes perduts. La mala noticia que la flauta no hi era, però la bona, que s’havia on estava. 

-Hades té la teva flauta, m’ho ha dit Ares. Ves a busca-la – Va dir Artemisa i es va acomiadar. 

La realitat és que Morfeu et va agafar la flauta. És pensava que podia contactar amb la seva amada Eurídice.  Des que va morir pel culpa d’una serp no deixava de mortificar-se. Hades li va donar la opció de recuperar-la al món dels vius, però com diu l’ història no va complir l’única condició que li demanava Hades. No podia mirar enrere, però no ho va poder complir. Els seus desitjos de tornar a veure-la amb vida van poder més que respectar les paraules del Déu dels morts.   

Hermes va arribar a les portes del món subterrani amb els tres mortal. 

-Agafeu aquestes monedes que us dono per poder tornar del món subterrani. No les perdeu sinó quedareu atrapats. Allà hi es Carontes que ens portarà fins on és Hades. Si veieu un gos amb tres caps, no mireu als seus ulls. – Explicà en Hermes als tres. 

Van navegar pel riu Estigia, que era tot de color vermellós i donava molta por. Carontes semblava un mort en vida donava esgarrifança. 

Arribaren al seu destí i van veure a Hades. El Déu va fer un recorregut per tot el món subterrani. L’acompanyava Persèfone la seva dona, amb un rostre angelical. 

Desprès del recorregut, Hades va retornar la flauta a Hermes i va fer que Morfeu pogués veure a Eurídice i els nostres amics, finalment van poder tornar a casa. 

Hermes es va acomiadar de Pol, Laia i Marta. Va obrir un forat a l’espai i els tres ho van travessar-lo.  Van acabar al mateix banc, el mateix on anaven cada dia. Però ara, saps que van fer diferent? van parlar de la seva aventura, i els altres dies van continuar parlant. 

Feia molt de temps que no es van preocupar de comunicar-se, però amb l’experiència viscuda, van comprendre que relacionar-se és molt millor. I també van tenir ganes de llegir més històries sobre Hermes i els altres Deus. 

Escrit per Sandra Barrachina 

Si te gusta mi contenido puedes apoyarme siguiendo:

Mi blog de escritora

http://sandrabarrachina.blogspot.com/

Puedes encontrar mis libros en Amazon

https://lnkd.in/eMKg-SG

Seguirme en mi página de Facebbok 

                                        https://www.facebook.com/SbarrachinaEscritora   

 

Continue

RELATS EN CATALÀ: PART II

 

ELS SOMNIS D’ISABEL 

Somiar no es sempre agradable.  Que li diguin a l’ Isabel que últimament no deixa de llevar-se trasbalsada després de tenir un d’ aquells somnis tan intensos i realistes. 

El típic somni on veu rostres desconeguts i de sobte el troben en el mon real i si a més es un noi ben plantat com que t’alegra el dia. O com el l’avui un d’aquells horribles que tothom et persegueix i tu l’ únic que pot fer es sortir corrents. 

Isabel estava molt amoïnada per la situació però com no tenia diners per anar a un psicòleg millor anar a parlar amb la seva millor amiga. 

Lluïsa escoltava tota aquella historia plena de il·lusió i fantasia. Per ella, era emocionant per que donava la casualitat que la seva vida era molt avorrida. Li faltava emoció. Escoltava i escoltava i Isabel no parava  de xerrar sense parar.

Els dies següents es feia moltes preguntes. Perquè sempre veia a aquell noi? Tenia algun significat? La millor manera de esbrinar el que passava era preguntar al mateix noi. Intentar fer comunicació amb ell. Posar-se en modo detectiu. 

Doncs va donar resultats. El noi donava la casualitat que en aquells moments necessitava parlar amb algú de la seva situació i ho feia amb una desconeguda, ja que això l’ajudava. 

Era una vida ben trista la de aquest noi, però no parlarem de detalls, perquè l’important és que gràcies a la valentia d’Isabel va començar una gran amistat. Primer va ser ell qui es va obrir en sentiments però després ella no va dubtar de fer el mateix.  Qui sap si això portarà a una relació mes seriosa però de moment es una bonica amistat. 

Cada divendres quedem per prendre un cafè i les paraules surten amb histories reals i plenes de bones intencions. 

L’ Isabel va deixar de somiar, però li donava igual. La seva amiga Lluïsa també es va unir als divendres i van formar una petita família. 

La realitat es molt millor que viure en un mon irreal i sense passió. 

Els divendres amb la seva amiga Lluïsa i la seva petita família li portaven tanta felicitat que ja no es referia als somnis que abans tenia, tot era real i perfecte.

EL VIATGE DELS COLORS

Tots els dies fer el mateix trajecte. Sense fixar-nos en el paisatge i amb els contrastos de colors. Aquells verds dels prats acompanyats pels remats d’ animals. El cel blau ple de núvols blancs que corren amb ganes de formar una tempesta. La vestimenta d’ alguns passatgers que semblen sortir d’una passarel·la, tan elegants que no comprens que fan en un tren rumb a un poble a les afores de Barcelona. 

La meva roba impol·luta y portant una dessuadora de color vermell amb un dibuix que sembla tret d’un còmic, un texà i unes vambes blanques. Sempre porto el meu quadern de dibuix per poder plasmar el que veig. Em proposo fer un dibuix per trajecte, a vegades dibuixo el retrat d’algun passatger del tren o simplement alguna cosa que em piqui la curiositat. Si faig retrats i si la persona li agrada el resultat li ho regalo. 

Tot va canviar quan vaig sofrir accident. El cop de cap que vaig rebre em va deixar seqüeles que encara tinc que acceptar. El meu dia a dia s’ha convertit en una sensació de pànic continuo. 

Ara no puc distingir els colors. L’únic que puc veure amb claredat es el negre, els altres colors els meus ulls no els accepten.    

Primer obstacle... Escollir la roba. No puc combinar el colors i tinc que demanar ajuda per poder anar una mica normal. Sobretot quan tinc que renovar el armari, mai podré fer-ho sol. Un amic hem tindrà que fer la compra. 

I les senyals de trànsit. Segueixo als demès quan creuen els passos de vianants. 

El que més tristesa sento és que ja no puc gaudir de una bona sessió de museus. El quadres que han perdut tot el ànima. Sense Colors no sé on mirar. 

Que puc fer?

Pau, has d’acceptar que el teu món a canviat. Ara ets especial. A part del colors, hi ha moltes coses per gaudir. El tacte, el gust, fixar-te en les formes i no tan sols  en els colors. 

Quan vagis a comprar la roba et dona l’oportunitat d’estar amb persones de confiança. Et demostren que estan per tu, i això no tothom ho pot tenir. 

Ets viu i això, amic meu ja és un regal.  Què ara mateix tens que acceptar que les coses han canviat, i  ho faràs. Ets una persona molt forta. No podràs veure els colors d’un quadre , però el pots dibuixar. Pots donar-li la teva personalitat. No et rendeixes quan encara tens molt camí per recórrer. 

Gràcies ara em sento millor. Amb ganes de continuar endavant. Ho necessitava escoltar aquestes paraules. Molt agraït.

Ara tinc una mica mes de esperança amb ganes de sortir a recórrer el món. 

ELS GUARDIANS DE LA LLUNA 

Tres joves Aina, Pau i Laia, són els responsable dels nostres somnis. Són fills del Deu del somnis. Cada nit baixaven volant gracies a les seves fortes ales que, a més no fan soroll. 

Adoptaven les formes d’éssers humans i apareixien en el somnis de les persones adormides.  Selene des de la lluna observava el que fèiem aquest tres. Aquesta deessa vigilava tot el firmament i donava llum a les nits. Quan s’avorria baixava amb el seu carro i baixava a terra per contemplar a la humanitat. Li encantava jugar i  transformar-se en dona i enamorar a aquells que gosaven de mirar a la lluna. Mes d’un, perdut pel seu amor començaven a cantar o cridat sonets sense cap rima, però Selene jugava amb els seus sentiments i desprès s’anava de nou amb el seu carro cap a la lluna. 

Mentre Aina, Pau i Laia havien fet una de ben grossa. Sense voler, la lluna havia començat a perdre el seu poder en el somnis. I aquest tres, en comptes de solucionar el problema, van crear un de més gran. Van deixar a la humanitat sense somnis. 

Mare meva, el humans sense l’oportunitat de poder somiar. El primer dia no passava res, però si  això continuava molt de temps, segurament seria el fi. El caos a la societat no podria parar. La gent sense somnis ni ganes de il·lusionar-se per res. Lluites ferotges i ciutats destrossades. Sense somnis no hi ha paciència per suportar aquest món. 

Selena va tenir que ficar-se en resoldre aquest problema. No li agradava dedicar el seu temps en assumptes que realment l’ únic que li provocava era avorriment. Ho va resoldre en un tres i no res i la següent tasca va ser al seu lloc a aquest nens tan entremaliats.

Ells tres van prometre que no ho farien més. Que serien bons. Ja saben el que passarà...

Per la nit, els tres van tornar a baixar amb les seves ales i la humanitat va tornar a somiar. 

Regnava una pau i una tranquil·litat. La gent va recuperar l’esperança i la il·lusió. 

Van passar el dies i Selene va baixar a terra i es va trobar un jove que mirava abstret a la lluna. A la seva mirada era diferent. Va veure a la Deessa, però la va ignorar. Era la primera vegada que passava. Ella, al veure que la seva presència no era important, va començar a parlar. Va centrar-se en el noi, i ell li va respondre. Aquells primers mots van acabar en una conversa molt cordial on Selene va gaudir de la companyia del jove. Tan il·lusionada que, a partir d’aquell dia, cada nit que veia al jove observant la lluna no dubtava i baixava a fer-li companyia.  

ESCRITES PER SANDRA BARRACHINA 

Si te gusta mi contenido puedes apoyarme siguiendo:

Mi blog de escritora

http://sandrabarrachina.blogspot.com/

Puedes encontrar mis libros en Amazon

https://lnkd.in/eMKg-SG

Seguirme en mi página de Facebbok 

https://www.facebook.com/SbarrachinaEscritora

 

Continue